JUGANT AMB LES PARAULES (III)

Foto: Imatges Google

Sóc conscient de l’aridesa dels dos anteriors posts sobre la relació lúdica que manté l’ésser humà amb les paraules. Sé que la majoria de vosaltres, lectors, en llegir-los, vau quedar força decebuts a causa de l’abstrusa teoria amb què vau topar. Ara bé, com que veig que sou bons encaixadors i aleshores no vaig rebre cap comentari per dir-me que el títol n’hauria d’haver estat un altre, com per exemple Patint amb les paraules, em permetré de posar-vos a prova una vegada més, tot i que ara prometo de debò que en el proper post com a mínim us faré somriure. Al cap i a la fi, com deia l’Alfred Hitchcock, no hi ha plaer superior que el de despertar-se d’un malson.

Així que torno a mortificar-vos i a apropiar-me del discurs del Màrius Serra. Si admetem que el nom fa la cosa, la cosa aquesta de l’enginy verbal que remuguen tothora els verbívors habitants de Verbàlia deu ser com una sardana, la cosa més bella de totes les coses que es fan i es desfan, perquè en realitat això de jugar amb les paraules té tants noms com una meuca i tants passaports com un estafador. Va així, això: els noms fan la cosa. I a aquesta cosa la batejarem com a ludolingüística.

El joc no ha fet gaire fortuna entre els pensadors. Comparat amb d’altres àmbits del coneixement humà, la bibliografia és discreta, més enllà dels inventaris. I és que, com diu Callois, «un home que passa fam no juga». Per tant, el joc acaba sent una activitat estèril que serveix per «matar» el temps i la vida ens obliga a tornar al territori solemnial de la seriositat. Sort que Huizinga, en canvi, el contradiu tot afirmant que el joc no es pot acotar en un territori separat i sosté que forma part intrínseca de totes les activitats humanes. El joc, traslladat al terreny específic de les paraules, i a pesar que el puguem inventariar tal com calgui –tal com ja veureu en propers posts–, és impossible acotar-lo en un mostrari tancat que no tingui en compte la seva influència constant en tots els aspectes de la llengua i de la literatura. De la vida. Ara bé, per més alt que sigui el potencial de l’ésser humà com a creador d’associacions verbals xocants, l’única opció que té de desenvolupar-lo és mantenir-lo dins d’un estat d’excepció permanent. En cas contrari, es corre el gran risc que tard o d’hora el receptor se n’afarti. I és que, com diu el guru dels jocs verbals, el George Perec, «la història literària, preocupada únicament per les seves grans majúscules (l’Obra, l’Estil, la Inspiració, el Geni, la Creació, etc.), sembla ignorar deliberadament l’escriptura com a pràctica, com a treball, com a joc».