SEMIÒTICA I LLENGUA EN EL CINEMA

Foto: Imatges Google

Llegeixo l’article Cinefilia escrita, de la meva col·lega de despatx Mónica, una jove i vocacional crítica de cinema 2.0 –com li agrada definir-se–, en la recent creada revista digital détour. Comença així: «No creo en la semiótica cinematográfica... ». De seguida em veig a casa d’una de les dues companyes amb qui m’ha tocat fer un dels darrers treballs de la carrera, una anàlisi semiòtica sobre la pel·lícula La casa de Bernarda Alba, del director Mario Camus. Tot és molt estrany. A jutjar per l’arbitrarietat del terreny en què ens movem, en aquell precís moment jo tampoc no crec en la semiòtica cinematogràfica –de fet, no n’he cregut mai després–. M’ha resultat senzill arribar a la conclusió que es tracta d’una ciència postissa, de pa sucat amb oli, la pretensió de la qual és que un grup d’estudiosos en puguin viure a partir d’empescar-se un munt de teories rocambolesques. Penso que em resultaria molt més interessant analitzar les meves companyes, clavades a les germanastres de la Ventafocs. O bé entrar a veure, si no la versió teatral de La casa de Bernarda Alba, sí almenys un dels vodevils del teatre Apolo, que puc contemplar des de la finestra de l’habitació on estic fent el treball. Sento que perdo el temps miserablement i que l’Umberto Eco ens la va jugar a tots els estudiants del món quan, a mitjan anys setanta, va publicar el Tratado de semiótica general.

En el repàs que la Mónica fa sobre la crítica cinematogràfica d’aquest país continuo trobant aspectes coincidents. Com, per exemple, el de definir-la com un gènere literari, mai periodístic, de manera que la subjectivitat està present tothora. A més, com molt bé diu, «escribo de cine porque sólo así acabo entendiendo qué me ha quedado de una película, y porque en el proceso descubro interpretaciones, pistas o conexiones que de otra forma no hallaría. Escribo para entender, busco entender para disfrutar, quiero disfrutar para transmitir…».

Jo no he escrit mai sobre cine, però si ho hagués de fer no hi ha dubte que aquest Cinefilia escrita seria una excel·lent brúixola. Del que ja li costarà molt més de convèncer-me a la Mónica és de la importància del llenguatge cinematogràfic parlat. Ella sosté que és relativa; jo que és capital. Fa un parell de mesos, vam mantenir un debat caldejat arran de la pel·lícula Pa Negre. Vaig expressar-li la meva indignació per com s’hi maltractava el català. De fet, si hi ha un director de so o d’il·luminació, no veig perquè no s’ha d’instituir també la figura d’un filòleg que insti al director a repetir l’escena quan detecti errades en el diàleg. Si en les pel·lícules en versió original castellana ja em sembla lamentable, en les catalanes ho trobo encara més censurable. I més quan tots sabem que el llenguatge cinematogràfic parlat és un convencionalisme que l’espectador accepta per endavant.