GABI SÈNIOR, CULER DE BÉ

Foto: Imatges Google

L’altre dia, asseguts a la catifa amb en Gabi davant de la tele i d'un dels quatre duels futbolístics del segle, mentre els nostres fills feien el mateix però des del sofà –els pares d’aquests temps que corren som una catèrvola de calçasses–, vaig abstreure’m uns segons del que passava a la gespa i, parant atenció en la coroneta amb involuntària tonsura del meu amic, em va donar per pensar que cada cop s’assembla més al seu pare, mort a mitjan gener passat.

No menteixo quan dic que m’agradava molt la noblesa que es desprenia de la mirada tardorenca d’en Gabi sènior, però haig de reconèixer que hi havia una cosa que encara em captivava més: la seva butaca de vellut verd. Durant una bona temporada, al seu piset de mistos del barri de Montbau, vaig estar usurpant-la tots els divendres al vespre, aprofitant que ell marxava al cinema amb l’Amparo, la seva esposa. Una bona dormida ben escarxofat en aquella butaca era la millor manera de donar la benvinguda al cap de setmana.

Val a dir, però, que quan el seu propietari legítim no s’havia de moure de casa, el tro era ocupat la major part de les vegades per la seva humanitat de més de cent noranta centímetres i que, si per casualitat coincidíem, em resultava molt grat contemplar-lo submergit en les seves cabòries fent-se tirabuixons amb el dit anular en l’únic floc de cabells supervivent d’una calvície que, a l’estil del polític basc Iñaki Anasagasti, mirava de dissimular tant sí com no entortolligant-los al voltant de tot el perímetre craneal. 

Si no hagués existit el Barça l’existència d’en Gabi sènior podria haver-se qualificat d’autèntic recés de pau. Però amb el club blaugrana pel mig, el doctor Jekyll es transformava en el senyor Hyde, fins al punt de resultar absolutament irreconeixible. Entre les anècdotes que, de tant en tant, m’agrada que m’expliqui en Gabi júnior sobre la seva època de jugador de bàsquet al Barça –fa 2,02 centímetres d’alçada, com sovint s’encarrega de recalcar–, hi figura la de la insistència de l’entrenador Aíto García Reneses perquè el seu pare estigués sempre darrere de la banqueta. Sembla que encomanava la seva passió desbordant als jugadors amb la mateixa facilitat que el foc encén la pólvora. Tant era així que el seu fervor blaugrana l’ha acabat sobrevivint, ja que les seves aparicions continuen sovintejant al programa APM de TV3.

Tenia ganes de recordar una mica més el teu pare, Gabi, i la classificació del Barça per a la final de la Champions després d’haver eliminat l’etern rival ha estat la millor excusa.