13 de juny 2011

COLLDEJOU I PERUCHO

Foto: Imatges Google

El passat dissabte vaig fer nit a Colldejou, un petit municipi del Baix Camp, després de respondre a la generosa invitació dels meus amics Karina i Marc amb un viatge llampec. La vila està enclavada entre la muntanya de Llaberia i la Mola de Colldejou, molt característica per la seva forma i amb vistes a bona part de la província gràcies a la seva alçada (921 m) i privilegiada ubicació. Des de la terrassa de l’esplèndida casa de la parella amiga resulta tan impossible abstreure’s de la magnificència del paisatge com no recordar-se de Les històries naturals, amb tota seguretat la novel·la més reeixida del Joan Perucho. Aquesta obra va donar peu a un capítol anecdòtic en la meva etapa de viatjant d’enciclopèdies. Va ser durant la primavera de l’any 2003, just després de rellegir-la –l’havia llegida per primera vegada a l’institut i, al contrari del costum habitual, em vaig arriscar a fer-ne una segona lectura–, tot un encert. El llibre respongué tan bé a les expectatives que, joiosament enlluernat, em vaig proposar reproduir l’itinerari que, des de Barcelona fins a Pratdip (ben a prop de Colldejou), havien seguit l’il·lustrat naturalista liberal Antoni de Montpalau i el seu cosí, el capità de fragata Isidre de Novau, per tal de descabdellar el misteri d’Onofre de Dip, cavaller del rei En Jaume convertit en vampir. Així doncs, durant gairebé un trimestre la meva ruta laboral s’inicià deixant enrere la ciutat en direcció sud, franquejant les poblacions de Sant Just i Esplugues, L’Hospitalet i Sant Feliu, fins a Molins de Rei; continuà ascendint a l’Ordal per sumir-me en la llarga planúria que travessa Vilafranca, l’Arboç i Bellvei, camí del Vendrell. D’allí, un cop superada Altafulla, accedia a dues grans ciutats, Tarragona i Reus, a partir de les quals el trajecte es precipita per una lleu baixada fins a Cambrils i a l’Hospitalet de l’Infant. El camí natural per arribar a la destinació prevista, Pratdip, devia ser el de Mont-Roig, però com que els herois de Perucho van evitar-lo amb la idea d’esquivar les tropes carlines del Llarg de Copons, vaig optar per imitar-los. De manera que el viatge culminava amb una gran volta a la comarca passant per Falset. Com ja he dit, vaig poder prolongar aquest ritual literari durant tres feliços mesos, ja que les vendes en aquella contrada inexplorada no van anar malament del tot. Puc assegurar, sense por a equivocar-me, que és aquí on he viscut el contrast de llums més captivador de Catalunya a l’hora foscant. Sigui com vulgui, el que més em va impactar de tot plegat va ser el fet que, sense proposar-m’ho, vaig estar retent un homenatge pre mortem a l’erudit escriptor barcelonès, ja que tan sols uns mesos després arribà la trista notícia de la seva mort a l’edat de vuitanta-tres anys.

3 comentaris:

  1. El gentilici de Barcelona és barceloní.

    ResponElimina
  2. Tens més raó que jo, però jo també la tinc. Tot i que "barceloní" és la primera accepció, "barcelonès" és igualment correcta.

    Gràcies
    Ricard

    ResponElimina
  3. Agafat amb pinces. Fas servir gentilici o adjectiu? És més correcte fer servir el gentilici per a parlar de persones? A l'arròs gat o llebre?

    ResponElimina