DOS PINTORS CATALANS PER A UN EXÈRCIT

Foto: Imatges Google

Avui en dia, la meva relació amb tot el que faci ferum de militar és gairebé inexistent –excepte quan, de tant en tant, haig d’adoptar una certa marcialitat per tal que els meus fills no se m’insubordinin–, però n’hi hauria prou amb una petita empenta perquè això no fos així. Al cap i a la fi, tinc un passat intensiu de pel·lícules de guerra, àlbums de cromos i còmics de temàtica bèl·lica i jocs de carrer amb un inacabable arsenal imaginari i el repertori d’exèrcits més variat, del qual em resulta impossible sostreure’m. És per això que no em costa gens identificar-me amb la dèria del marit de la meva amiga Victòria, el Lluís, per qualsevol indici –olfactori o no– de manifestació castrense.

L’última de les seves va abocar-los de cap i de vint-i-un botó al Palacio de Capitanía General de Barcelona. El motiu? La inauguració d’una exposició de pintura que, sota l’epígraf Dos pintors catalans per a un exèrcit, va celebrar-se en tan incomparable marc la primera setmana de juny amb motiu del Dia de les Forces Armades. No se la podien perdre! I jo, si ho hagués sabut, tampoc no me l’hauria perduda! Aquesta estimulant mostra pictòrica comparativa dels dos artistes catalans més emblemàtics en temàtica militar va tenir lloc al Saló del Tron. D’una banda, hi havia quadres del Josep Cusachs (1851-1908), ben conegut pels amants de la pintura, bona part de l’obra del qual roman encara sense exposar en nombroses dependències militars de la nostra geografia. D’una altra, l’Augusto Ferrer-Dalmau (1964), possiblement el millor pintor de batalles del país i continuador del llegat de Cusachs, ja que reflecteix fidelment la tradició militar i eqüestre espanyola. Del primer se sap que fins i tot va tenir una carrera com a oficial d’artilleria durant la Tercera Guerra Carlina (1872-1876). Del segon, que actualment viu a Valladolid per no ser profeta a casa seva i que reflecteix amb una fidelitat esbalaïdora tots els aspectes de la milícia: campanyes, maniobres, valors, actituds, uniformes, materials...

La Victòria em confessà que gairebé tant plaent com la contemplació de la pintura van ser els afalacs que va rebre per part de les autoritats militars que s’hi van aplegar. «Jo crec que mai abans ningú no m’havia besat la mà d’aquesta manera. Em van fer sentir com una autèntica senyora! Per una vegada em vaig alegrar de la sublimació obsessiva del Lluís per no haver prestat el servei militar!».