LA TRIESTE DE MAGRIS (I)

Foto: Imatges Google

Diversos canons d’aire em donen la benvinguda. Representen la bora, un vent que només es troba a Trieste i que neix als Alps Julis i es precipita de les muntanyes cap al mar. Durant la tardor i l’hivern, hi bufa un de cada quatre dies. Per als triestins suposa un alegre enrenou, fins al punt que quan no es manifesta la troben a faltar. I això que quan esdevé impietós es veuen obligats a posar cordes al carrer per a no ser-hi arrossegats. Potser en un dels seus enfrontaments amb la bora el jove filòsof italià Carlo Michelstaedter va entendre que la vida ordinària era absència de vida i a l’endemà d’haver enviat la seva tesi La persuasió i la retòrica, en què acusava la civilització occidental de l’ocultació de la realitat en la retòrica mitjançant la paraula, es disparava un tret al cap i acabava així amb la seva resignació vital, la veritable mort.

Encara no he dit que estic al CCCB, a la primera sala de l’exposició La Trieste de Magris, esperonat per les enfervorides recomanacions dels meus companys del club de lectura.

Ara entro a una altra estança plena d’estranyes pedres. Llegeixo que són una mostra del carst triestí, o sigui, roques perforades per l’aigua als sòls calcari i dolomític d’aquest indret, i que conformen els turons i muntanyes que envolten Trieste, un dels paisatges més misteriosos i rars del planeta. Les foies, és a dir, les fissures àmplies i profundes del terreny càrstic, formen cavitats, grutes, avencs, i amaguen històries esgarrifoses, com execucions de triestins per partisans del mariscal Tito al final de la II Guerra Mundial o, en l’actualitat, franquejos fronterers il·lícits d’immigrants africans a través d’aquests boscos. Val a dir que els habitants de Trieste s’estimen el carst gairebé tant com el mar.

I arribo al bell mig d’aquesta ciutat costera, al no lloc, al laboratori que ara fa dos-cents anys va obrir la porta a una Europa nova que rebia el nom de «multiètnica». El visitant ha de fer un esforç per entendre on és. A Itàlia? A Àustria? A Bohèmia? A Grècia? A Turquia? L’encís del lloc és precisament no ser d’enlloc, no tenir fronteres, ni prejudicis, ni enemistats... El non luogo del Claudio Magris, l’ordidor d’aquest recorregut que comença a captivar-me. Com a bon amfitrió, l’escriptor triestí em permet entrar fins i tot a la seva llar i fer una ullada als seus objectes quotidians, a la seva història des de la infantesa fins a l’edat adulta, a la seva manera de treballar –gairebé en simbiosi amb la seva dona difunta, la també escriptora Marisa Madieri–. De sobte, com acostuma a passar quan un està a la glòria, arriba un aixafaguitarres del servei de seguretat i em convida a marxar perquè he exhaurit el meu temps. El museu ha de tancar. Demà hi torno!

(Continuarà...)