LA TRIESTE DE MAGRIS (i II)

Foto: Imatges Google

( ...Ve de fa dos dies)

Recupero l’èxtasi del dia anterior així que entro a l’Hospital Psiquiàtric San Giovanni, on romangué fins a la mort el pintor vienès Vito Timmel (1886-1949), deixeble de Klimt. M’estremeixen els seus dibuixos de construccions laberíntiques que, dia rere dia, conforme anava perdent el cap, entregava al seu cuidador. Timmel comparteix amb Magris una viudetat prematura, qui sap si la causa del seu particular cataclisme. Toco fons a la blanca cel·la buida i encoixanada que ha de donar pas a l’esperança amb el Marco Cavallo, una rèplica del cavall de Troia que van construir els malalts de la institució sota els auspicis del director Franco Basaglia, un autèntic renovador en el camp de la psiquiatria amb l’aplicació dels mètodes de la psicoanàlisi del seu admirat Sigmund Freud.

És el moment de permetre’s un respir a la Piazza Unità, una de les places més representatives de la Itàlia de principis del segle XX. S’hi fusionen l’aigua de l’Adriàtic, la pedra dels nobles edificis i el foc d’un cel sempre incendiat a l’albada i al capvespre. I m’arriben els sons del parrupeig dels coloms, de la fressa del mar i de la xerrameca de la gent al Caffè degli Specchi. Però és en un altre cafè, el de San Marco, el més famós de Trieste, on entreveig l’animada conversa que mantenen James Joyce i Italo Svevo –quan no era Ettore Schmitz o Leopold Bloom–, i on em puc imaginar també al Claudio Magris, un dels més grans intel·lectuals vius de l’actual Europa, amb la granota de treball, en ple procés creatiu. I no puc passar tampoc sense entrar a la llibreria antiquària de l’escriptor Umberto Saba, «l’antre negre i fosc» que l’alimentà durant quaranta anys.  

Però el moment més esperat arriba a la sala del Danubi, el riu del naixement incert (a Donaueschingen o a Furtwangen?), on avanço amb dificultat mentre m’aturo en els diversos enclavaments dels seus meandres, a l’Ulm de l’Albert Einstein, al Günzburg del Josef Mengele, al Linz on s’hauria retirat l’Adolf Hitler, al Mauthausen de l’horror, al Grein de l’August Strindberg, a la Timisoara que va enderrocar Ceausescu, al Ruse de l’Elias Canetti,... I em faig la ferma promesa que algun dia aconseguiré llegir El Danubi de Magris, el llibre que més vegades he començat.

No sé si visitaré mai Trieste, però el fet d'haver acudit a aquesta proposta del CCCB, a mig camí entre el viatge in situ i l’aventura de butaca, ha estat, sens dubte, la millor iniciativa que he tingut durant el mes de juny. Un cop més, gràcies pel consell, amics del club de lectura!