 |
| Llobera per Llobera |
Reteniu aquest nom, lectors: Pere Llobera. És el pare del Joan i de la Camino, companys de classe dels meus fills, i l’autor de la pintura que ha encapçalat el bloc durant aquest mes de juny. Ara fa quatre anys, per a mi era un autèntic desconegut, l’extravagant individu que anava a l’escola a recollir els seus fills en xancletes i tacat de pintura de dalt a baix. Encaixava perfectament amb la cruel definició d’un altre pare –bocamoll– quan descrivia el tipus de fauna que porta els fills al col·legi Sant Felip Neri, ubicat a la plaça del mateix nom: «Aquí el que no surt per la tele o escriu, balla o pinta quadres. El cas és anar de guais i no fer brot!». Però, arran d’un viatge a Amsterdam amb la meva dona, en què, gràcies a la Merche, la del Pere, vam allotjar-nos en un petit estudi dins de la universitat on, durant dos anys, ell hi vivia becat per la Rijksakademie d’Holanda, vaig començar a conèixer-lo. Tot i que aquell espai era gairebé un amagatall, i una invitació a l’enyorança en la solitud de les fredes nits d’hivern neerlandeses –i en qualssevulla altres!–, vaig detectar signes de vida en un petit prestatge per sobre de les austeres taula i cadires. Hi havia uns quants volums de pintura, uns altres de filosofia, i al costat d’un exemplar de El cor de les tenebres –la meva novel·la preferida–, un opuscle que signava el mateix Pere Llobera i que havia editat la seva galeria. Jo comptava amb el temps just per acabar un dels dos llibres que duia i que tenia a mitges, Corre, Conejo, de John Updike, i per començar-ne l’altre, Una mujer difícil, part de l’agument del qual transcorria a Amsterdam, l’excusa perfecta per tornar a llegir el John Irving gairebé quinze anys més tard. Tanmateix, la curiositat va ser superior a mi i em va capgirar tots els plans. No vaig parar fins a no haver-me amarat amb els profunds pensaments que el Pere havia vessat en el seu llibret i que es basaven en gairebé un únic fil conductor: l’obsessió per la mort.
D’ençà d’aleshores, me’l vaig començar a mirar d’una altra manera. Vaig fer tot el possible per coincidir amb ell cada dia a l’animada tertúlia de pares al bar del lloro del costat del col·legi. De seguida em van seduir les seves encertades anàlisis de l’actualitat, a part de considerar-lo un opinador brillant respecte a qualsevol assumpte que baixés a l’arena de la nostra tafaneria. I, pel que fa al seu art, la pintura, no tinc cap dubte que hi excel·leix, i que malgrat que, després de vint anys de dedicació exclusiva, encara no sigui profeta a casa seva –ja sol passar, això, ja!– i que s’estigui guanyant les garrofes als Països Baixos, m’atreveixo a apostar sense por a perdre que no trigarà a obtenir el reconeixement també aquí. A mi, però, el que em té meravellat és la sòlida bateria d’arguments amb què justifica els seus quadres; sembla com si, davant de cadascun dels seus treballs, estigués defensant una tesi doctoral. Algú hauria de prendre’s la pena d’enregistrar-lo i assaonar les seves exposicions amb un suport oral.
L’any passat, gràcies a l’activitat extraescolar comuna dels nostres fills, vam passar junts algunes hores i vaig descobrir també el seu vessant humà (amb l’original regal d’un mango inclòs). Però sobretot em va quedar clar que estava davant d’un d’aquells excepcionals artistes de raça, covençuts de la seva condició, que la vida poques vegades et brinda l’oportunitat de conèixer. Un artista la frenètica efervescència cognoscitiva del qual, a més d’un excel·lent mirall en què reflectir-se, em va recordar una reflexió del poeta Joan Margarit: «És més important el que fem que el que pensem que volem fer».
Bravo.....!!!!
ResponElimina