PRESENT I PASSAT DEL GENOCIDI DE RUANDA

Foto: Imatges Google

Pauline Nyiramasuhuko, l’exministra ruandesa de Família, de seixanta-cinc anys d’edat i pertanyent a l’ètnia hutu, ha estat la primera dona condenada a cadena perpètua per genocidi. El Tribunal Penal Internacional per a Ruanda (TPIR) l’ha considerada responsable d’haver organitzat el segrest i la violació de dones i nenes tutsis, la casta minoritària, durant l’extermini del 1994 que deixà l’aterridor balanç de 800.000 morts. Testimonis de les supervivents la recorden donant instruccions als seus des d’una furgoneta a fi d’anihilar els compatriotes escarabats –nom amb què els hutus van batejar els tutsis–. Vull recordar que la comunitat internacional, que es va negar a contemplar el terme «genocidi» per no haver de moure un dit i continuar conservant així la seva influència a l’Àfrica i l’accés a les matèries primeres, va ser, amb la seva actitud hipòcrita i cobdiciosa, la veritable instigadora del drama. I no només del ruandès sinó també del congoleny, en permetre amb la seva incomprensible i condemnable inacció que l’èxode massiu de refugiats del genocidi al país veí precipités les dues guerres civils posteriors del Congo.

Quan rememoro aquell any atziac per a la història de la humanitat, no puc deixar de veure la corrua de ruandesos hutus amb la mirada extraviada i una presència gairebé espectral de camí cap a la frontera, desesperats per posar-se fora de perill però conscients de l’orgia de sang i horror en què han estat participant durant tres inacabables mesos. Perquè, per molt estrany que pugui semblar, els qui fugen són els agressors, no les víctimes.  

    Tot i que aleshores Europa estava sumida de ple en la guerra dels Balcans i que l’atenció informativa se centrava en aquell punt calent, a mi em costava molt més sustreure’m a la desemparança de la gent ruandesa. I més quan, dos anys abans, havia estat a punt de canviar els meus plans de viatjar a Austràlia per culpa de l’escena d’un documental del National Geographic en què un goril·la acaronava un camaleó amb el dit a les muntanyes de Virunga. Les primeres lectures aclaridores sobre el conflicte ruandès començaren de la mà del periodista John Carlin, qui amb la seva esfereïdora trilogia de Nyamata, dins del llibre Heroica tierra cruel, m’endinsà en l’infern com només abans ho havia aconseguit el Joseph Conrad. I què dir de l’extraordinària pel·lícula Hotel Rwanda que, basada en un fet verídic i tant meravellosament interpretada per l’actor Don Cheadle, mostra amb tota la cruesa fins a on pot arribar la maldat de l’home. Però el súmmum arribà amb Una temporada de machetes, on les entrevistes del reporter francès Jean Hatzfeld a un grup de genocides hutus empresonat al penal de Rilima em van fer entendre que, al seu costat, els contes de l’Edgar Allan Poe eren en realitat un pur joc de nens. Per això és tan necessari que els assassins notin com l’ombra de la justícia acaba d’un cop de ploma amb la impunitat dels seus crims.