UNA MICA D'HISTÒRIA SOBRE EL "CACAOLAT"

Foto: Imatges Google

Ara que tant es qüestiona la llet de bòvids i que hi ha una aposta clara per la llet vegetal i el seu inacabable reguitzell de propietats –almenys, això diuen els entesos–, he sentit un programa de ràdio que m’ha fet veure la llum quant al sorgiment de la indústria làctia a Catalunya. L’assumpte segurament no m’hauria interessat gens ni mica si no s’hagués vist implicada una de les meves begudes preferides, el Cacaolat. Jo sóc dels qui el va descobrir en un context excepcional i, com a tal, quan el prenc gaudeixo per partida doble: d’una banda, del sabor del màgic beuratge i, d’una altra, del record entranyable. La troballa va tenir lloc a l’edat de set anys, a la fonda de Sant Llorenç de Morunys, al Solsonès, on durant una inoblidable setmana blanca d’esquí, en ple hivern, hi vaig estar fent nit amb els meus companys del col·le. Mai no he pogut oblidar la reconfortant sensació de prendre’m aquell sensacional batut calent a la vora de la llar de foc. Després, ja de gran, com que sóc un home de poc cafè –poca fe (perdoneu un altre cop el joc de paraules, amics que sempre me l’escolteu, però tenia ganes de fer-lo constar per escrit)–, m’ha salvat no poques vegades de saber què demanar-me en els bars a les hores inapropiades per prendre’m una cervesa o un gintònic. I això també és motiu d’agraïment.

Doncs bé, el programa al que feia menció més amunt no és un altre que l’En guàrdia, emès els diumenges al matí a Catalunya Ràdio i presentat pel periodista Enric Calpena, que va ser professor meu a la carrera i de qui guardo el record d’una còmica caiguda sense conseqüències a les escales de la facultat de Bellaterra que va suscitar la hilaritat unànime dels alumnes. Amb el suport de l’historiador de la casa, el Josep Maria Solé i Sabaté –que ha recuperat els seus galons després que l’Oriol Junqueras optés per la política europea– i d’un convidat molt especial, l’historiador Jordi Viader, en Calpena va revelar com va néixer a Catalunya la indústria làctia. Sembla que tot començà pels volts de 1880, quan les lleteries i les vaqueries van entrar de ple a la ciutat –haig de dir que em vaig sentir alleujat en adonar-me que no estem tan lluny de l’admirada cultura oriental, reàcia a aquest aliment–. Durant molts anys, la llet havia estat un medicament que només es prenia en situacions extremes o bé es consumia en les zones rurals. Però, durant les primeres dècades del segle XX, diverses iniciatives empresarials i ramaderes van millorar-ne la salubritat. La llet es va convertir així en un producte de primera necessitat; aquest fet portà la comercialització de tota mena de derivats, especialment llet condensada, iogurts i batuts. El primer anunci conegut de llet, de l’any 1880, era de la vaqueria i lleteria d’Esteve Fontriera, al carrer Petritxol. Les primeres grans empreses del sector neixerien d’aquests negocis familiars, com la granja Soldevila o la granja Torre de Segarra. Un d’aquells pioners va ser en Marc Viader –avi de l’historiador convidat–, propietari d’una pròspera granja a Cardedeu. El 1925, ell i una sèrie de socis van fundar l’Asociación de Receptores y Vendedores de Leche de Barcelona, més coneguda com a Letona, amb l’objectiu d’assegurar-se el subministrament regular de la matèria primera. Un viatge a Hongria el 1931 va ser el detonant per a la creació del primer batut industrial de llet i cacau al món, el Cacaolat. Val a dir que la seva implantació a Catalunya fou tot un èxit i que si no hagués estat per la Guerra Civil el seu creixement hauria resultat imparable. El destí ha volgut després que acabés sent propietat del Ruiz-Mateos & family. Però aquesta ja és una altra història. Sigui com vulgui, i encara que els temps i les modes hagin canviat, jo tinc molt clar que en el meu inconscient individual sempre hi haurà un racó per al Cacaolat.