JOSEP BRANGULÍ: EL PARE DEL FOTOPERIODISME CATALÀ

Foto: Josep Brangulí

L’entrada que vaig comprar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) quan l’exposició de La Trieste de Magris em donava dret a visitar també l’antològica del fotògraf hospitalenc Josep Brangulí (1879-1945), un dels pares del fotoperiodisme català juntament amb l’Alexandre Merletti. Tot i que el seu passat era de gravador, a partir de 1909 Brangulí es dedicà plenament a la fotografia i les seves instantànies van començar a publicar-se amb periodicitat a La Hormiga de Oro i a La Ilustración Española y Americana així com als diaris La Vanguardia i El Noticiero Universal. Això va ser fins que fou contractat com a fotògraf de plantilla a El Correo Catalán, en una època en què al mateix temps es produïa una autèntica revolució en el fotoperiodisme esportiu amb el Josep Maria Co de Triola i, sobretot, amb la nissaga dels Pérez de Rozas. Un pèl més endavant arribaren altres reconegudíssims fotògrafs, com l’Agustí Centelles i el Francesc Català Roca.

Quant al Josep Brangulí, val a dir que és autor d’imatges que retraten les grans transformacions socials, urbanes i industrials de Barcelona durant la primera meitat del segle XX i que, a part de l’àmbit de la premsa, tingué una intensa activitat com a fotògraf a la indústria, el comerç i l’arquitectura. Així mateix, aplegà durant decennis la vida als carrers, a les botigues i als tallers, els esdeveniments, els conflictes i els personatges públics i privats de la societat barcelonina.

L’exposició que es pot visitar al CCCB manté l’estructura temàtica de l’arxiu de l’autor i reflecteix la diversitat i el tractament en sèries de treball. Haig de reconèixer que molt poques imatges van deixar-me indiferent. Em colpiren d’allò més les de les mòmies de les monges del convent de Las Salesas, profanades i exposades a l’entrada en ple passeig de Sant Joan a començaments de la Guerra Civil, molt semblants a les de la Setmana Tràgica de gairebé trenta anys enrere. Amb les dels anarcosindicalistes detinguts vaig recordar-me de La verdad sobre el caso Savolta, de l’Eduardo Mendoza, i de sobte un calfred em recorregué l’espinada només de pensar en el probable tret al clatell que, amb nocturnitat i traïdoria, els podia estar esperant després d’ésser alliberats enmig de la rosada. I què dir del barri del Somorrostro, a La Barceloneta, on les barraques arriben fins al mar, igual que al camp de concentació francès d’Argèles-sur-Mer. Hi ha també multitud d’escenes quotidianes, amb jovencells manefles fumant, gossos amb murrió, una vaca abatuda per l’autoritat militar després de desbocar-se i sembrar el pànic entre els transeünts, o un instant inesborrable del joc de la xocolata en què els grans semblen encara més joiosos que els petits. Tampoc no deixen de sorprendre les fotos del corpulent Paulino Uzcudún, ferotge com uns lleons d’Abissínia engabiats al mateix teatre Olímpia on se celebraven les vetllades de boxa, o les que se centren en l’educació física dels nens barcelonins als banys de Sant Sebastià. Impressionen les de la classe de geografia per a nenes cegues, la de la preciosa pròtesi ortopèdica o les que reflecteixen l’alt grau de concentració a la feina d’unes cosidores amb els seus nadons al costat, en bressols suspesos de vímet. Ara bé, em nego a acabar aquest repàs sense citar la històrica instantània del Manuel Azaña i del Francesc Macià junts en una visita oficial a Girona amb aquella tibantor dèrmica pròpia del que s’ensuma un esdevenidor incert, de la mateixa manera que no em penso deixar al pap la foto del pacient professor de pintura de l’asil Duran aplacant els baixos instints dels seus alumnes amb la força dels seus pinzells... Per no parlar de la txeca aparentment inofensiva amb la seva extravagant estètica pop avant la lettre. Res més esgarrifós, però, que la capella ardent dels germans i polítics Miquel i Josep Badia, assassinats per pistolers de la FAI el 1936 just davant del número 38 del carrer Muntaner... Feu memòria, lectors!