ESTIU I LLADRES, UN CLÀSSIC

Foto: Imatges Google

La setmana passada em vaig assabentar de l’entrada en vigor del patrullatge de la guàrdia urbana al metro de Barcelona. Per a mi va ser un alleujament, sobretot perquè uns dies abans de la notícia em violentà d’allò més un intent de robatori en què tres lladregots i un turista van protagonitzar un acalorat estira i arronsa per dilucidar qui es quedava, finalment, amb l’enorme maleta del pobre home acorralat. Va ser la primera vegada en què vaig sentir per la megafonia interna del metro com la mateixa conductora anunciava, neguitosa, la presència de carteristes en els vagons. I és que als darrers temps del mandat de l’alcalde Hereu era tal el grau de degradació en matèria de seguretat a què s’havia arribat que el ciutadà quedava a mercè d’uns pillards que, joiosos amb la impunitat dels seus delictes, començaven a proliferar en bandes perfectament organitzades. Suposo que la nova política d’en Trias no distarà gaire de l’anterior però, com a mínim, la intimidació que exercirà la guàrdia urbana farà que els pispes s’ho pensin una mica més a l’hora d’actuar.

Amb vista a les properes vacances d’estiu només espero que els cossos de seguretat de la meva ciutat s’organitzin igual de bé a la superfície que sota terra. Si més no, que estiguin a l’altura dels seus oponents. Ho dic arran de l’enigmàtica declaració de males intencions que algú va deixar mesos enrere a la bústia de casa meva. De primer moment semblava la típica nota de propaganda, però no me’n vaig desfer perquè em va encuriosir la presentació jeroglífica, com d’alfabet egipci. Quan vaig adonar-me que en realitat es tractava d’un avís de com se les gasten els lladres, em vaig quedar estupefacte. No tan sols saben del cert que et robaran sinó que, mitjançant aquest subtil codi, es permeten el luxe de discriminar per tal de seleccionar sense marge d’error els seus objectius. Resulta esfereïdora la constatació que el furt és la conseqüència final d’una llarga planificació, on es revelen claus la paciència i el seguiment de tots els moviments de la víctima. Entre calfreds, vaig mirar de treure-li ferro a l’assumpte i em va donar per analitzar alguns dels símbols que més m’havien cridat l’atenció. Per exemple, el de les dues boles de billar amb el set i el vuit que obren la veda al robatori en aquells domicilis desocupats els mesos de juliol i agost. O el de l’enreixat que indica la presència de gossos. Estic convençut que la major part dels cànids barcelonins, acostumats a una vida a cor què vols, no trigaria ni dos minuts a confraternitzar amb els espanyaportes. El signe de robar a l’invàlid, tanmateix, em fa emmudir, ja que aquesta fregadissa de mans de ninot del Lego denota una abjecció impròpia del lladre de guant blanc. Per compensar hi ha el cercle buit que adverteix de la presència policial. En veure’l, no puc evitar esbotzar un somriure. Al meu barri, entre la torrentada de skaters i llauners, trobar un guripa resultaria poc menys que miraculós.

Per cert que, a pesar de la detallada anàlisi icònica, com que en cap moment no em vaig preocupar d’esbrinar l’origen de la inquietant nota també s’obrí una escletxa a la desconfiança. I és que vés a saber si, al cap i a la fi, no era més que un ardit del gremi de manyans o de representants d’alarmes per fer-ne l’agost.