SOSPITES

Foto: Imatges Google

L’Álex, el tot terreny d’InterMèdia, m’envia un missatge electrònic per a sucar-hi pa. Es tracta d’una notícia que ha aparegut al diari El Correo del País Basc. Sembla que l’actual campió guipuscoà de recollida de panotxes de blat de moro –sí, heu llegit bé!– va donar positiu al control antidòping que se li va practicar després de concloure la seva participació victoriosa als tradicionals Jocs d’Iparralde del passat maig. La contraanàlisi ha confirmat ara l’ús d’anfetamines per part de l’esportista en una disciplina que, amb benevolència, podria qualificar-se d’escassa repercusió pública i que consisteix a recollir, una per una, cinquanta panotxes col·locades a un metre de distància i dipositar-les en un cabàs. Sembla que, a més de desposseir-lo del títol, li podria caure una suspensió d’entre un i cinc anys. Tanmateix, de moment no s’ha decidit quina serà la sanció.

La notícia arriba quan encara perdura la pútrida sentor de les dues investigacions més rellevants que la Guàrdia Civil ha practicat darrerament en el món de l’esport: l’Operació Port, circumscrita a l’àmbit del ciclisme, i l’Operació Llebrer, centrada en l’atletisme. Les troques estan tan embolicades que costarà molt determinar en ambdós casos quins són els veritables culpables i quines les víctimes innocents –si n’hi ha–. Sigui com vulgui, les recents absolucions dels ciclistes Roberto Heras i Alberto Contador, a les quals s’ha d’afegir la de l’estimadíssim entrenador blaugrana Pep Guardiola de l’època en què era jugador, demostren que sempre hi ha una porta oberta a l’esperança.

D’aquesta història de les panotxes, però, a mi el que més em sorprèn no és tant el positiu per anfetamines de l’acusat –vés a saber si no les va prendre per superar un examen de la universitat que tenia entravessat (ben mirat, si això fos cert, seria igual de greu!) o per eliminar la frustració de competir en una especialitat minoritària i ridícula (aquí estaria més justificat)– com que en una competició amateur es facin controls antidòping. No deixa de ser xocant que, mentre no es demostri el contrari, els participants hagin d’estar sotmesos a la presumpció de... culpa! S’ha arribat a un punt en què, sigui quin sigui el context, tothom és sospitós de les pitjors malifetes. Puges a un avió per tal d’iniciar un viatge de plaer i no deixes de ser un traficant o un terrorista fins que l’infal·lible detector d’objectes punitius no t’eximeix de ser-ho; entres en una gran superfície comercial i solament et desprens del capell de lladre quan has passat per caixa; crides a un adolescent des del cotxe per si pot ajudar-te amb una adreça i no et deslliures de la condició de pederasta fins que, ja en tercera, no te n’has allunyat prou... Odio la màxima hobbiana de «l’home és un llop per a l’home»; però, tal com van les coses, a veure si ara resultarà que el planeta sencer s’ha encomanat de la desconfiança obtusa del vilatà de llogaret que, en veure el foraster als seus dominis, exclama: «Què hi fa aquest aquí?».