"HAVAIANES" I ERASME DE ROTTERDAM

Foto: Imatges Google

Avui, mentre dinava, he parat atenció en una d’aquestes pàgines de magacín dominical que, tot i escudar-se en l’originalitat del disseny i en quatre dades periodístiques, no deixen de ser una forma encoberta de publicitat. Hi havia tres articles, però a mi el que m’ha cridat l’atenció és el que parlava de les havaianes, les populars xancletes estiuenques que nasqueren el 1962 i que s’inspiraven en les antigues zori, un calçat japonès confeccionat amb grans d’arròs compacte a la sola. Es calcula que en aquests gairebé cinquanta anys d’existència se'n deuen haver venut sis bilions de parells. La raó del èxit –aclaparador, tot s’ha de dir– s’ha de buscar en el cúmul de qualitats inherents al material amb què es fabriquen: el cautxú. Pel que sembla, és antilliscant, resistent, lleuger i indeformable, no condueix la calor, i, per postres, el peu no sua. A més, hi ha una línia ecològica que utilitza cautxú reciclat per crear noves xancletes. Així doncs, què més es pot demanar? L’article inclou també dues dades curioses. D’una banda, aquella que explica que els nominats als Oscar de Hollywood en reben cada any un model exclusiu; d’una altra, la que fa passar una bona estona als amants de les estadístiques: si col·loquéssim en línia totes les havaianes que hi ha al món es podrien donar seixanta voltes al globus terraqui.

Per molts elogis que rebi, a mi aquest calçat sempre m’ha semblat un insult a l’estètica. I això que, des de fa uns anys, també jo en sóc usuari –a la intimitat de la llar, faltaria més!–. En l’home em sembla una mariconada (perdó, però algú ho havia de dir!), mentre que en la dona m’ofèn en el noranta-cinc per cent dels casos –davant l’allau de dits de peu femení molsuts o deformes (per no dir repulsius) i d’ungles descuidades i imperfectes que transita pels carrers de la meva ciutat, trobar una havaiana afavoridora requereix d’un esforç comparable al del garimpeiro del Brasil a la recerca de la palleta d’or–. A més, jo no sé per quin motiu però el cas és que sovint relaciono les sayonara –així és com també les anomena la meva amiga peruana Marga– amb la catèrvola de mocosos joves estudiants europeus que, des del 1987, venen beneficiant-se de les beques Erasmus, el famós programa d’intercanvi que possibilita cursar part dels estudis superiors en universitats de diferents països del vell continent. Des que ha començat l’estiu em pregunto si, mentre llueixen les seves havaianes amb l’arrogància amb què ho solen fer, aquests bordegassos amb la libido descontrolada s’han parat a pensar alguna vegada que el nom de la prebenda de què gaudeixen prové del gran pensador holandès Erasme de Rotterdam. Molt em temo que no en tenen ni idea. Tot això per recordar-vos, lectors, que aquest 2011 es compleixen cinc-cents anys de la publicació del Elogi de la follia, l’obra mestra d’aquest insigne humanista, i que valdria la pena recordar-lo rellegint la magnífica biografia que va escriure l’Stefan Zweig. Una veritable proposta refrescant per a aquest estiu.