JUGANT AMB LES PARAULES (IV)

Foto: Imatges Google

Com us vaig prometre ja fa uns dies a l’últim post, començo amb l’inventari i deixo enrere la teoria pura i dura. Abans, però, us previnc que la combinació ludolingüística d’elements genera dos subgrups d’artificis verbals, el primer dels quals es recolza en els artificis que es basen en la mera combinació de lletres, mots o versos en el pla longitudinal, mentre que el segon es caracteritza per una disposició geomètrica que el projecta més enllà de la longitudinalitat textual i el relaciona amb la imatge. Avui em centraré en el primer, el mecanisme emblemàtic del qual és l’anagrama, és a dir, un mot o frase format per la transposició de les lletres d’un altre mot o una altra frase. Segurament, l’anagrama més famós és el que l’André Breton adjudicà al Savador Dalí recombinant les dotze lletres del seu nom i cognom: Avida Dollars. Aquest s’aproparia a la tradició nord-americana, més partidària que la transposició del mot tingui un sentit aproximat al mot de partida, com per exemple el del també pintor Piet Mondrian, el qual derivaria en un enginyós I paint modern. Clar que n’hi ha un fotimer: Roma = amor; gasto = agost; o l’entranyable Màrius Serra = res us rimarà. I què me’n dieu dels de caire polític: A. Hitler = the liar (el mentider); Pétain = inapte (inepte, incapaç); o Eisenhower = see hero win (vegeu com guanya l’heroi). Per no parlar dels anagrames centrats en personalitats catalanes: Espinàs = sapiens; Estapé = peseta...

També haig de parlar del bifront, una paraula o frase que permet els dos sentits de lectura, com el ja citat Roma = amor o lived = devil. A mi, però, el que més m’agrada és el palíndrom, o sigui, quan en el bifront les dues lectures coincideixen. I aquí m’esplaio amb els arxiconeguts «dábale arroz a la zorra el abad», «la ruta natural», «català a l’atac» o «tira’m anís a la sina, marit»... O l’agut «sé verla al revés». Però n’hi ha molts més: «Senén té sis nens i set nenes»; «a Gavà la gent nega la vaga»; «allí, tieta Mercè, faci cafè, crema, te i til·la»; «llepa-li la pell»; «Adán no calla con nada»; «son robos, no sólo son sobornos»; «Anita, la gorda lagartona, no traga la droga latina»,...

I avui acabo amb el contrapet, un artifici de transposició que consisteix en l’intercanvi de lletres o síl·labes a l’interior d’una frase per generar-ne una altra que canviï el significat anodí de la primera per un de xocant, amb una certa tendència a l’obscenitat, com «observava les cames de la moixa / observava les mames de la coixa»; «una bufeta de llard / una llufeta de bard»; «l’Assumpta és la major festa de Praga / l’Assumpta és la major pesta de Fraga»; «l’amo d’una mina d’Argentona / l’amo d’una mona d’Argentina»; «una mala passa de russes / una mala raça de puces»...