TEATRE PER SORTIR DEL PAS

Foto: Imatges Google

Si és el que jo he dit sempre: el Grec, el festival d’estiu de Barcelona, només serveix per a pagar-los les vacances als artistes que hi actuen. Tret d’això, res de res. Recordo que hi vaig anar per primera vegada, fa molts anys, al seu escenari natural, l’amfiteatre a l’aire lliure del teatre Grec. No puc precisar quina tragèdia va ser l’escollida. Fedra, Medea...? Sí recordo en canvi com si fos ahir que l’actriu principal era la sempre estimulant Rosa Novell i que es va posar tan nerviosa en veure que els companys de repartiment no se sabien el paper que, en un moment donat, fins i tot ella es va quedar en blanc. Per descomptat, els va tocar aguantar les repetides esbroncades d’un públic enfadadíssim que, ull per ull, dent per dent, es va negar a esperar al final de l’actuació per fer-ho.

D’aleshores ençà, marcat amb una gran creu vermella, el Grec ha estat un dels pocs esdeveniments culturals barcelonins als quals m’he vetat l’assistència. Tanmateix, ahir em vaig deixar ensarronar per l’entusiasme de la meva dona i el dels meus amics Pascual i Loli i, com un vedell de camí a l’escorxador, de cop i volta em vaig veure assegut en una de les primeres fileres del teatre Poliorama a punt de presenciar Todos eran mis hijos, del dramaturg estatunidenc Arthur Miller. Reconec que tenia l’íntima esperança que el director teatral de moda, l’argentí Claudio Tolcachir (La omisión de la familia Coleman –recordeu–), acabés amb els meus prejudicis. Però, ja des del primer minut, em va quedar clar que la direcció dels actors brillava per la seva absència i que en Tolcachir havia començat les vacances abans que la resta. Així doncs, sense un rumb definit, el Carlos Hipólito em va semblar més un fatxenda del barri de Lavapiés que no pas l’obscur empresari Joe Keller; la sòbria Gloria Muñoz, en el paper de turmentada esposa del patró, un cava sense gas i molt necessitada d’un llarg descans; quant a la resta d’actors –el Fran Perea, la Manuela Velasco, el Jorge Bosch... (tots molt joves)–, bufons de la cort o, en alguns casos, cabretes trescant sobre terreny abrupte... Tots plegats van aconseguir que trobés obsolet el text de l’Arthur Miller i que m’hagués d’encomanar a La muerte de un viajante per eliminar la desplaent sensació que el pas del temps ha fet un forat irreparable en les obres del novaiorquès.

Necessitava una copa i vam anar a una terrassa propera al teatre. Encara no havien tancat la cuina i ens van donar una taula amb la condició que si algú venia a sopar l’hauríem de desocupar. Ho vam acceptar de mala gana. Tenia la meva copa a la mà quan, per acabar-ho d’adobar, en vam ser desallotjats per un grup de gent famolenca. Eren els actors de l’obra. ¡Cágate lorito!