LA IDIOSINCRÀSIA DELS ÀTOMS

Foto: Imatges Google

Un moment força estimulant a la meva feina es produeix quan, de tard en tard, es deixa caure pel despatx l’Anna, la cronista més veterana i l’única en plantilla. És jove i força atractiva (més sexy que guapa), malgrat que jo em quedo amb el seu tarannà sociable, perspicàcia i ingenuïtat a parts iguals, i, sobretot..., amb la seva dolçor! Encara no la tinc del tot clissada però reconec que, ja des del primer dia, entre nosaltres ha existit una certa complicitat i una confiança superior a la de la resta de companys –si exceptuo la Mónica–. M’agrada perquè va de cara i, gràcies a la seva franquesa i a una animada vida social, he aconseguit fer-me una lleugera idea de quines són les inquietuds de la generació posterior a la meva. Ara bé, com que no tinc cap dret a revelar les seves intimitats, i tampoc no era el meu propòsit amb aquesta presentació, parlaré d’àtoms. Ho faré perquè l’Anna també és blocaire –inconstant i un pèl mandrosa, això sí que ho puc dir– i m’ha encoratjat a aprofitar el seu darrer post per dir-hi jo també la meva. No li penso fer cas. La seva reflexió és, per si mateixa, prou evocadora. Així que em limitaré a reproduir-la. «Estem fets d’àtoms, tant les persones com els objectes animats i inanimats. Bé, això ja se sap. Però el que més em captiva és que un àtom que ara està en el nostre cos, per exemple un cabell, pot caure al terra, desintegrar-se i, mitjançant les arrels de les plantes, convertir-se en herba. Aquesta, al seu torn, en servir d’aliment a una vaca, faria possible que l’àtom formés part de l’organisme del remugador. Imaginem que l’àtom s’instal·la a la seva pell, que se’n fan unes sabates, que les comprem i que ens les posem per anar a passejar per la platja. En una relliscada, aquell àtom podria perfectament barrejar-se amb la infinitat de grans de sorra... I la cadena mai no es trencaria perquè la sorra pot ser arrossegada pel mar i engolida per un peix. M’encanta la idea de saber que tot està connectat i que els àtoms que conformen el nostre cos, segurament, han constituït milers de milions de formes abans d’integrar-se en nosaltres. Simplement, fascinant».

A començaments d’any, el meu amic Ramon –el de l’àtic a Horta– em va convidar a veure un vídeo musical que havia confeccionat a partir d’imatges estàtiques de les galàxies de l’univers detectades per l’ull humà. La bellesa de la varietat de formes i colors –tot plegat, quantitats ingents d’àtoms, de pura energia– em va deixar garratibat i mut. No cal dir que, endropit al sofà amb la mirada perduda i un somriure a la boca, igual que el meu amic, em vaig reconciliar per sempre amb la mort.