LA PRUNA DE BORGES

Foto: Imatges Google

La família del meu veí de dalt i la meva, juntament amb la de l’amic comú que ens havia convidat, acabàvem d’endrapar la carn a la brasa que, no sense esforç, havíem cuinat en la graella d’una de les barbacoes públiques d’un parc dels afores de Solsona. A les postres, a més de la fruita que dúiem, vam afegir-hi un bon grapat de petites prunes que algú de nosaltres s’havia entretingut a collir d’un pruner silvestre dels voltants mentre enceníem el foc. A l’hora de la veritat, però, el meu veí va preferir l’única pruna que portàvem de casa a qualsevol altra de la inesperada collita. Era quatre vegades més gran que la resta, tot i que no crec que el tamany hagués tingut cap influència en la seva elecció. El cas és que, conforme l’anava pelant, envaït per un rampell poètic, va començar a enaltir-ne l’encesa coloració groguinosa amb vetes vermelloses, que tant contrastava amb el pàl·lid ataronjat de les seves congèneres. Vaig estar d’acord amb ell, no sense mostrar també el meu escepticisme respecte al seu gust: tenia el típic aspecte de la fruita que, fora de l’arbre, no ha conegut una altra vida que la de la càmera frigorífica. La ganyota del meu veí en tastar-la –coincident en el temps amb el goig que em va proporcionar una de les menudes però delectables prunes silvestres en esclatar al paladar– confirmà el meu presagi. I, per aquelles arbitràries associacions del cervell, tot plegat em conduí directament a Borges i al seu Hombre de la esquina rosada, el darrer relat de la superba Historia universal de la infamia. En aquest conte s’explica com el foraster busca-raons que, amb nocturnitat i traïdoria, irromp en un ball que se celebra sota el cobert d’un ranxo remot atemorint els assistents, acaba sent ajusticiat amb una precisa ganivetada al ventre no pas pel més fort sinó pel menys covard d’aquells homes. O sigui, una altra volta de cargol al mite de David i Goliat, però amb La Pampa i dues prunes de diferent espècie pel mig.