L'ENCERT D'UN BON LLOC PER LLEGIR

Foto: Ted Szukalski

Explica el Màrius Serra a l’inclassificable De com s’escriu una novel·la –no sé si definir-lo com la biografia d’una ídem (in)acabada, un assaig d’antropologia al voltant de l’acte creatiu de l’escriptura o una temptativa reeixida de metaliteratura– que una vegada va decidir agafar un tren de Barcelona a València per poder llegir d’una tirada el Libro de Manuel, del Julio Cortázar. Qui més, qui menys, arrossegat per les ones màgiques de la lectura, ha caigut en alguna excentricitat similar. Ara que torno a ser lector de metro tinc ben present com fa uns mesos vaig arribar tard a la feina perquè em vaig passar tres estacions llegint A cada cual, lo suyo, del Leonardo Sciascia. De la mateixa manera, no m’oblidaré mai d’haver llegit de cap a cap i sota terra Bajo el volcán, del Malcolm Lowry, després de tres mesos anant i venint per la línia verda des de l’origen a Montbau fins pràcticament al final a Reina Maria Cristina, quan treballava a la Maternitat, seu del COOB’92 –amb la particularitat que encara no estava preparat per aquella difícil lectura i que, ja des de les primeres cinquanta pàgines, vaig deixar d’entendre-ho–.

Sigui com vulgui, jo sempre he pensat que per llegir és tan important mostrar una bona disposició com trobar un espai que et convidi a abstreure’t de la teva realitat per submergir-te’n en d’altres del tot alienes. Els primers dos llibres que vaig assaborir plenament perquè es va donar aquesta insòlita combinació van ser Las metamorfosis, de l’Ovidi, i Rojo y Negro, de l’Stendhal. Va ser un estiu, a la meva habitació del Polígon Canyelles, quan vivia amb els meus pares. Posteriorment, tinc un record inesborrable de les meves lectures a Austràlia, on vaig estar-me durant mig any. D’entrada, vaig maleir la bossa amb vint-i-cinc llibres que portava perquè un dels primers dies vaig estar a punt de perdre un transbordador a Rottnest Island, a prop de Perth, per culpa del pes. Va ser una mica patètic veure’m corrent carregat amb la meva motxilla a l’esquena i canviant-me fatigosament de mà la bossa de llibres mentre alguns passatgers m’encoratjaven des de la coberta conscients que anaven a retirar-ne immediatament la passarel·la d’accés. Però, quan més endavant, en una gandula a la vora de la piscina del youth hostel d’Alice Springs, fruïa amb El amor en los tiempos del cólera, del García Márquez, vaig dir-me que aquell esforç sobrehumà havia valgut la pena. Vaig corroborar-ne l'encert una nit en un excusat del parc nacional de Kakadu, al territori del nord, amb el Hamlet de Shakespeare, acompanyat d’estranys insectes que em sobrevolaven i un parell de granotes albines i flegmàtiques extraordinàriament ben camuflades sota la tapa del vàter. No vull descuidar-me tampoc de les lectures de cotxe amb el seient reclinat en algun bosc perdut de Catalunya durant la meva etapa de viatjant d’enciclopèdies, com la de El viejo que leía novelas de amor, del Luis Sepúlveda, que em van fer desertar de treballar més d’una tarda. Clar que enlloc com al sofà de la biblioteca de casa meva, tapadet amb la manta de quadres escocesos, l’havà de doble corona als llavis, una copa de conyac i les portes ben obertes per deixar passar la serena, robant-li hores de son a la nit mentre els meus éssers estimats dormen com a soques.