MINAIRES DE XILE

Foto: Imatges Google

El proper 5 d’agost se celebrarà el primer aniversari de l’accident de la mina San José en què trenta-tres minaires xilens van quedar colgats a set-cents metres sota terra. Seixanta-nou dies després de la dissort, en una operació internacional sense precedents, van ser-ne rescatats sans i estalvis gràcies a una càpsula d’acer anomenada Fènix. No crec que calgui fer molta memòria per recordar-se del succés, com tampoc serà difícil formular gaires hipòtesis quant al tractament preferencial que la commemoració de l’efemèride rebrà d’aquí a uns dies en els mitjans de comunicació.

Feia temps que venia rumiant d’avançar-me a la notícia. Tot per explicar que, ara fa gairebé un any, en el precís moment de conèixer la tragèdia, em va venir immediatament al cap l’escriptor Pere Calders. Acabava de llegir Aquí descansa Nevares i altres narracions mexicanes, uns relats escrits a l’exili americà i que arrenquen de fets reals i ben concrets, viscuts de prop pel mateix autor, i en els quals, per tant, desapareix o queda molt disminuït el recurs de la deformació inventiva. En aquest cas l’efecte «d’anormalitat» que en d’altres contes sorgeix del procés de distorsió de la lògica realista, s’obté a partir de l’exposició de la cara insòlita i exòtica de fets verídics. «Cal repetir que allò que nosaltres entenem per realitat, té a Mèxic una altra dimensió: la gent, allí, fa coses que en altres latituds cal inventar per als personatges ficticis», arribà a deixar escrit.

Estic convençut que si, davant de la magnitud de la tragèdia dels minaires xilens, a en Calders se li hagués acudit aixecar el cap hauria comprovat amb desesper que aquesta vegada la distància entre la realitat americana i la ficció era tan gran que fins i tot a ell li resultaria impossible transformar-la en material literari. I és que l’abúlia, la passivitat i el fatalisme que caracteritzen la gent d’aquest continent s’escapen completament de qualsevol raciocini europeu.

Reconec que en cap moment dels dos mesos llargs d’angúnia dels minaires xilens al subsòl de la mina San José no vaig apostar un pèsol per la seva salvació. Quan el Luis Urzúa, l’últim de tots trenta-tres, va sortir a la superfície, vaig pensar que s’acabava de produir un d’aquells miracles inversemblants que només es donen en aquelles males pel·lícules de la indústria cinematogràfica estatunidenca.