ÓSSOS I VIATGES INTERPLANETARIS

Foto: Imatges Google

La capacitat dels de la revista National Geographic per sorprendre el lector és infinita. Només cal mirar l’ós negre de pelatge blanc de la portada del número d’agost per comprovar-ho. En una preciosa rainforest de la Colúmbia Britànica, entapissada de molsa i on s’enlairen gegantines tuies que poden viure fins a un mil·lenni, habita una criatura venerada per la tribu dels gitga’at: el mooksgm’ol o l’ós «esperit», la versió blanca de l’anomenat ós negre de Kermode, una autèntica raresa i contradicció vivent, ja que no és albí ni polar, i es troba únicament al llarg de quatre-cents quilòmetres de la costa occidental del Canadà, en especial a les illes de Gribbell i Princess Royal. Els científics saben com neixen blancs alguns ossos negres, però no saben exactament per què. El fenomen, denominat kermodisme, sembla provenir d’una mutació recessiva del gen MC1R, el mateix que s’associa amb els cabells vermellosos i la pell blanca dels humans. Així doncs, el requisit imprescindible perquè un ós neixi blanc és que hereti el gen dels seus progenitors, encara que aquests no siguin blancs. Tan sols han de ser portadors de la mutació recessiva. Malgrat els arguments científics, jo em quedo amb els arguments llegendaris. Segons els gitga’at, el corb, el Creador, després de convertir la Terra en una planura verda, va decidir mantenir també el record de quan el món encara era pur i net i estava cobert de neu i de gel. De manera que va volar entre óssos negres i bruns i va determinar que un de cada deu cadells naixeria blanc i que, a més, duria una vida plaent i harmònica enmig de fèrtils valls, boscos recòndits i solitàries muntanyes.

M’ha donat per parlar d’óssos arran d’un recent estudi conjunt de l’Institut de Biologia Àrtica de la Universitat d’Alaska a Fairbanks i de la d’Stanford sobre la hibernació d’aquest gènere de plantígrads. Resulta que durant el mig any llarg que es passen sense menjar, beure, orinar i defecar, els óssos redueixen poc la seva temperatura corporal però, en canvi, la seva activitat metabòlica cau notablement –gairebé un 75% respecte als nivells d’activitat de l’estiu–. Ara bé, el més sorprenent és que quan els óssos surten del període d’hibernació no han patit la pèrdua de massa muscular, òssia i funcional dels éssers humans en una situació d’immobilitat similar. Per aquest motiu, els investigadors pensen que és possible obrir una porta per trobar mecanismes moleculars associats a la hibernació que donin pistes sobre els humans. I, potser, que puguin ajudar a desenvolupar teràpies o tractaments de reducció del metabolisme i consum d’oxigen en els teixits humans. Fins i tot s’ha arribat a mencionar la possibilitat d’aplicar la hibernació als astronautes en viatges interplanetaris molt llargs, igual que els tripulants de les naus del Planeta dels simis i de 2001: Una Odissea de l’Espai de l’Stanley Kubrick.