17 de jul. 2011

SABATA DE TALÓ AL RESCAT

Foto: Imatges Google

Passejàvem just pel davant de la façana principal de Santa Maria del Mar la Núria, la Victòria i jo. De sobte, la primera va ensopegar amb una llamborda assassina i, conscient de no poder evitar ja la caiguda, va preparar-se per afrontar l’aterratge amb una confiança i un sentit de l’estètica com jo només els havia vist abans en el gran campió de salts de trampolí Greg Louganis. L’impacte amb l’empedrat va ser aparatós, però –per fortuna!– innocu per a la seva integritat física. Si bé són criminals, en els llambordins també s’amaga la rara noblesa que els ha atorgat la fregadissa del temps en polir-los. Mentre l’ajudava a aixecar-se agafant-la per les aixelles, vaig comprovar alleujat com ni la Núria ni el seu elegant vestit de color ivori havien pres mal, i que, malgrat el trasbals, l'exclusiu perfum que duia no havia perdut ni un bri d’intensitat.
A la granja xocolateria modernista Xador del carrer de l’Argenteria, on fem el cafè un cop al mes, la meva amiga va sortir del bany recomposta, i després de l’ensurt, vam passar a comentar la jugada. «Només lamento haver anat amb calçat pla. Segur que si arribo a portar talons no caic». D’entrada, no la vaig entendre. «Perquè una bona sabata de taló no està dissenyada només perquè el peu s’hi emmotlli sinó perquè també ho faci el genoll, de manera que, en anar més tensa, hauria exercit més pressió sobre el terra». Era la primera vegada que ho sentia. De fet, dintre del meu habitual cercle d’amistats femení no s’estila aquest tipus de sabata. Però la Núria, a qui pressuposo que ja ha tombat la seixantena, està avesada a moure’s amb l’autodomini d’uns bons talons per jutjats, despatxos d’advocats i notaries després d’un dilatat i vocacional passat com a lletrada. «M’imagino que aquesta és la raó per la qual els transvestits necessiten directament unes bones plataformes. No hi ha taló d’agulla que pugui resistir el seu pes. Ara que dic això m’ha vingut al cap una bona pel·li que va passar sense pena ni glòria, Kinky Boots, basada en el cas verídic d’un home que, després d’heretar una fàbrica de calçat que està en fallida descobreix un filó en els cabarets dels travestís», va intervenir la Victòria. No vaig obrir boca però en aquella estoneta d’aprenentatge vaig entendre el perquè de l’obsessió de la Sarah Jessica Parker per les sabates de taló del canari Manolo Blahnik a Sexo en Nueva York. Tot i que reconec que la meva ignorància en l’àmbit del fetitxisme de sabata és superlativa. Ben al contrari que en el de peu nu, malgrat les crítiques que he rebut arran de la meva opinió sobre les havaianes.
––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––
M’explica la Victòria que no va voler ser menys que la Núria i, l’altre dia, en una maniobra de reculada, va topar amb un piló de la vorera i va caure d’esquena i amb les cames enlaire. No va prendre mal però el ridícul va ser espantós. La pregunta és: duies o no talons? 

1 comentari:

  1. Quan viatjo pel món el teu bloc em fa companyia, gràcies, Teresa

    ResponElimina