SETANTA-CINC ANYS DE LES BRIGADES INTERNACIONALS

Foto: Robert Capa

Mitjançant la Victòria, el seu marit, el Lluís, m’ha tornat a posar a prova i, igual que fa uns mesos amb el post sobre el castell de Montjuïc, aquesta vegada ha pretès que digués la meva sobre la commemoració del 75è aniversari de les Brigades Internacionals (1936-2011). Tot i que el repte em seduí de primer moment, confesso que se m’ha entravessat d’allò més a causa de la meva desconeixença sobre la Guerra Civil Espanyola, fins al punt d’estar-ne temptat d’abandonar. Sortosament, en la breu documentació que em facilità la Victòria, el Lluís va encertar a incloure-hi uns poemes i dos noms propis: els dels brigadistes Ralph Fox i John Lepper. I, a partir de tots dos, he començat a descabdellar el fil. Però, anem a pams. Vull entrar en matèria explicant que va ser el 22 d’octubre del 1936 quan el president del govern republicà, Francisco Largo Caballero, responent a una petició desesperada d’alguns representants de la Tercera Internacional, signà el decret pel qual es constituïren aquestes unitats integrades per voluntaris de nombrosos països europeus. Tan sols disset dies més tard arribà a Madrid la XI Brigada Internacional, organitzada de manera precipitada, per tal d’intervenir de ple en els combats per a la defensa de la ciutat. Uns dies després, i amb la susdita brigada pràcticament delmada, entrà en escena la XII BI. L’alt esperit de lluita i sacrifici d’ambdós regiments propicià que els seus integrants caiguessin com a mosques. Aquest va ser el cas del poeta, historiador i crític literari Ralph Fox, mort el 27 de desembre d’aquell mateix any a la batalla de Lopera, una de les més importants de l’anomenat Front d’Andalusia. Un parell de mesos més tard, un altre poeta anglès, el John Lepper, deixava constància de la cruesa de la batalla del Jarama –on van perdre la vida 2.500 brigadistes internacionals– en els seus versos: «El sol escalfava la vall / però els ocells no cantaven. / Les granades i els sons metàl·lics esquerdaven el cel. / La mort aguaitava entre les oliveres / i escollia els seus homes, / el seu dit de plom assenyalava / un cop i un altre».

Setanta-cinc anys després, en un context històric caracteritzat pel campi qui pugui i tenyit de xovinisme, es fa difícil entendre com tants homes estrangers (intel·lectuals o no) van allistar-se a les Brigades Internacionals per defensar una causa al cap i a la fi aliena, i molt menys que s’hi emparessin en motius peregrins –gairebé abstractes– per a la mentalitat actual com puguin ser la defensa de la llibertat de pensament i de la cultura enfront del feixisme, els més alts ideals de redempció humana. Aquesta incomprensió vers un comportament sense cap mena de dubte irreprotxable és espantosa i constitueix una prova fefaent de fins a quin punt els valors fonamentals de l’individu s’han dissolt en aquesta insípida sopa de què està feta l’existència de l’ésser humà del tercer mil·lenni.