SOBRE LA MATANÇA DE NORUEGA (I II)

Foto: Imatges Google

(... Ve de fa dos dies)

Reconec que no és gens fàcil navegar en un mar ple de contradiccions com l’actual. A mi almenys em passa sovint. Al cap i a la fi l’ideari de la dreta populista resulta molt temptador ja que, tret del multiculturalisme percebut com a destructor de la identitat nacional –el punt més discutible–, conforma un moviment antiglobalització que s’oposa als fluxes forassenyats d’immigrants, a la pèrdua de sobirania que origina integrar-se a organismes supraestatals i a la deslocalització d’empreses. Tot plegat, però, una teoria política falsària, ja que és el poder financer qui en realitat controla les institucions governamentals i no a l’inrevés, si és que sovint no beuen ambdós de la mateixa font. Sort de la matusseria dels polítics europeus actuals, els quals, amb dissimulacions tan innocents com temeràries, fan possible que hom s’adoni de seguida que volen aixecar-li la camisa. Dic això arran de la iniciativa de començaments d’any del triumvirat Merkel, Cameron i Sarkozy de culpar el multiculturalisme estatal per encoratjar els immigrants a «viure vides separades, desmarcant-se de qui els acull i del corrent dominant». Aquest cep de conservadurisme odia la diferència i la diversitat, i promou un pensament únic. En definitiva, no pot entendre que determinats éssers humans puguin compartir la seva existència amb d’altres que són diferents. El seu patetisme excedeix tots els límits quan, per acabar-ho d’adobar, pretenen fer recaure la responsabilitat d’aquesta conjuntura en la classe mitja-alta, generalment tan aliena a la sociabilitat comuna de la gent del carrer. Ningú no pot empassar-se l’artificiositat d’aquesta acusació.

Tanmateix, jo no ho complicaria tant. Per a mi tot és molt més senzill. L’explicació del mal es troba en les seves circumstàncies i condicions, no en la seva naturalesa diabòlica. Ens ho va ensenyar la Hannah Arendt. I ho corrobora el Henning Mankell quan diu que volem reconèixer immediatament les característiques del mal i ens capfiquem a buscar les empremtes de Caïm i d’estigmes individuals i col·lectius, senyals que ens puguin advertir de l’horror abans que es manifesti. Però l’horror no té cap lògica; està basat en la màgia. A mi sempre em fa tornar a El cor de les tenebres de Conrad i al Marlon Brando de Apocalypse Now. 

I no vull acabar aquestes reflexions sense recordar l’Stieg Larsson. Confesso que, a part de l’immens plaer que em proporcionà el seu talent narratiu a la trilogia Millennium, no em va costar gaire entendre que estava davant del text d’un autor visionari. Un autor que si bé no va témer en cap moment per la democràcia, creia que els grups ultradretans eren capaços de fer molt de mal. De fet, arran d’aquesta emergència, l’esquerra sueca va crear Expo el 1995, la revista antirracista editada pel mateix Larsson, on el malaurat periodista va revelar que el seu país era el principal productor de música White Power i de moltes altres demències xenòfobes sorgides per la hipòcrita negació burgesa del feixisme. Però, sobretot, tant amb els seus llibres periodístics com de ficció –igual que, en general, tot el polar escandinau–, es va esforçar a proclamar el colapse de la utopia socialdemòcrata.