ANTONIO LÓPEZ I L'ART DEL DUBTE (I II)

Gran Vía (1974-1981). Antonio López

(... Ve de fa dos dies)

La serenor del cap de nadó de bronze de mida superior a una persona amb què l’exposició de l’Antonio López et dóna la benvinguda al museu Thyssen evidencia el tarannà d’un pintor obstinat a deixar fora de l’estudi els seus dimonis particulars i a concentrar-se únicament a reflectir amb nua objectivitat la perfecció d’una realitat externa i en continu canvi que el captiva. Tant és així que no dubta ni un instant a retre el primer tribut a l’escultura grega, representada en el grup de caps recuperats fa molts anys del temple d’Olímpia i reproduïts amb mestria en diferents etapes. Potser la finalitat és que el visitant agafi l’embranzida necessària per al festí visual que té per endavant, en el qual l’artista de Tomelloso combina temes amb expressions artístiques fonamentals. Així doncs, per a mostrar la ciutat de Madrid opta per la pintura; a l’arbre, li correspon el dibuix; mentre que a la figura humana, l’escultura. Quan el vertigen de contemplar una vida sencera consagrada a una autèntica passió et concedeix una treva, t’adones que per a crear no sempre és essencial ser víctima d’un turment que et rosegui per dins; a vegades n’hi ha prou amb dur una vida familiar sense estridències, senzilla i harmònica. Aquest és el cas de l’Antonio López. Resulta tan colpidora la conscienciosa visió d’una nevera nova i curulla o d’un sòrdid vàter sota una finestra llardosa com tota la primmirada imatgeria onírica d'El Bosco. Ja ho va deixar ben clar al seu dia l’escriptor Miguel Delibes: «¿Qué admirar más en Antonio? ¿Su persona o su obra? Su bondad, la modestia machadiana de su aliño indumentario, su humildad creadora, su absorbente profesionalidad, el afán de apartarse, de desplazar sobre otros su valía.»

Però torno a la pintura d’aquest artista, lectors, perquè no puc estar-me de tenir la gosadia de contrariejar tots aquells que l’han elogiada afirmant que és el resultat de la consciència que no hi ha obra vertadera que no s’estigui fent sempre, que no aspiri a la feina impossible d’atrapar durablement el que fuig, el fet mateix de la durada. Per descomptat que és així. I lícitament, i dia a dia, l’Antonio López ambiciona trobar el moment epifànic i genuí. O no és aquesta la màxima aspiració de tants pintors? Però la proverbial modèstia del manxec el fa reconèixer a l’instant que intentarà recrear endebades la visió que ha tingut. Per això sap del cert que «eso de que las obras se terminan es una tontería. Se abandonan o se dejan de lado, pero cómo van a terminarse». Per a mi l’obsessió per la feina ben feta i, sobretot, la seva exquisitesa, és conseqüència del dubte socràtic que sempre ha acompanyat les seves passes. Sens dubte, ha estat un llarg i fecund recorregut d’entrega però també de sotsobre. Sí, jo també tinc la certesa que aquest balbuceig permanent constitueix l’essència del seu art.