DESXIFRANT EL CERVELL HUMÀ (I IV)

Foto: Imatges Google

(... Ve de fa dos dies)

La idea és que amb l’estudi dels membres fantasma o d’altres síndromes singulars que siguin però històricament prou rellevants, s’avanci en el coneixement de la ment. Fins ara s’havien vist com a curiositats i s’amagaven a sota de la catifa. Però la creença general és que la recerca d’aquestes rareses clíniques pugui contribuir decissivament a desxifrar el cervell humà.    

M’agradaria, així mateix, acabar aquest llarg post –confeccionat a partir d’un pillatge amb afany de garsa, segons la certesa que els homes som grans copiadors i sense imitació no hi ha cultura– incorporant-hi un nou concepte: la neuroteologia. Què enigmàtics canvis s’operen en els circuïts neuronals quan s’aspira a accedir a estats espirituals transcendents? L’apassionant recerca que relaciona la química cerebral amb l’experiència mística acaba de començar. La ciència ha posat fil a l’agulla en l’exploració de la subtil frontera que apropa l’humà amb el diví. Fins ara moltes religions orientals proporcionaven tècniques precises per assolir experiències d’unitat absoluta amb l’univers. Tècniques que s’han estès a Occident per tal que molts habitants les utilitzin per accedir, o intentar accedir, a estats d’unitat còsmica.

Sembla que l’eterna discussió entre místics i agnòstics sobre la veracitat o no d’aquestes experiències a la fi es traslladarà a un altre plànol. Si, com la majoria de científics afirma, la consciència humana és el resultat de grans grups de neurones que interactuen entre si, és lògic suposar que les experiències místiques també ho siguin. Amb aquesta premissa, alguns neurobiòlegs miren de determinar quins són els circuïts cerebrals responsables d’aquests apropaments religiosos. La recerca se centra en els dels lòbuls parietals, ja que, segons diuen, podrien integrar la maquinària del cervell involucrada en les experiències místiques.

Tot plegat, pura ciència ficció –si se’m permet una conclusió tan elemental–, però a mi ja m’està bé si tinc manera d’atrapar un moment tan epifànic com el que descriu el mestre de la meditació Jiddu Krishnamurti: «Els ocells, la pols i el mateix soroll em pertanyien... Jo formava part de totes les coses o més ben dit, totes les coses formaven part de mi, les inanimades i les animades, la muntanya, el cuc i qualsevol ésser viu. Vaig romandre tot el dia en aquesta joiosa condició».