DESXIFRANT EL CERVELL HUMÀ (II)

Foto: Imatges Google

(... Ve de fa dos dies)

«Tothom pensava que les connexions cerebrals quedaven fixades a la primeria de la infantesa i que eren immutables. Però al seu dia vam fer un breu experiment que va refutar aquesta idea. El cervell és dinàmic i canvia les seves connexions de manera ininterrompuda. I aquest fet, certament, concedeix una esperança a tothom». Ramachandran creu fermament que la capacitat del cervell per modificar les seves connexions a fi de permetre nous aprenentatges i canvis ajudarà en el futur una de cada sis persones que hagin patit una embòlia i una de cada deu amb altres danys cerebrals. 

Al marge dels pronòstics, la pregunta és: com s’ha arribat fins aquí? Doncs..., sembla que per pura casualitat! Tot va començar a la universitat italiana de Parma, quan el 1996 l’equip del professor Giacomo Rizzolatti investigava una zona de l’escorça cerebral dels macacos vinculada al moviment. Per tal de comprovar la dinàmica neuronal, els primats estaven monitorats constantment per mitjà d’uns electrodes adherits al cap. Quan les mones es movien o agafaven algun objecte, les neurones s’activaven. El sorprenent va ser que la resposta fos idèntica quan els animals veien en acció altres primats o, fins i tot, els investigadors. Existia, doncs, activitat neuronal tant quan els macacos es menjaven un plàtan com quan observaven com ho feien els seus congèneres. Tot era el mateix per al seu cervell. Acabaven de descobrir les anomenades neurones mirall o especulars. Una tipologia que, si bé amb un major grau de complexitat, també hi és en els humans. Això explica per què ens emocionem quan veiem per primera vegada el nadó d’uns amics, o patim si algú perd un ésser estimat o fem nostra la tensió del protagonista quan la seva integritat física corre perill a la pantalla. És una qüestió d’empatia vers els altres. Els entenem. Aprenem amb ells. Els imitem. Un bon exemple per a il·lustrar-ho és l’experiment que es va dur a terme en un programa de la BBC. Dos actors per separat s’entrevisten amb voluntaris; un actua amb simpatia i afabilitat; l’altre, tot al contrari: es mostra antipàtic i agressiu. Ambós tenen la consigna d’adoptar diverses postures durant la seva interpretació, com són la de recolzar la mandíbula en el puny o la de creuar els braços pel darrere del cap. Els voluntaris que conversen amb l’actor simpàtic no triguen gaire a imitar-ne, de manera inconscient, les postures. En canvi, no hi ha cap rèplica per part dels voluntaris als qui s’ha assignat l’actor antipàtic. Tot plegat, resulta tan còmic com increïble.

Les neurones mirall explicarien perfectament la nostra condició d’éssers socials, com canvia el llenguatge i aprenem, o quina és l’arrel de l’autisme. Fins i tot, en poden ser l'origen de la civilització. Temps al temps. En aquest moment la recerca és a les beceroles. En Ramachandran, però, ho té clar quan afirma: «El descobriment de les neurones mirall suposarà per a la psicologia el mateix que l’ADN ha suposat per a la biologia».

(Continuarà... )