DESXIFRANT EL CERVELL HUMÀ (III)

Foto: Imatges Google

(... Ve de fa dos dies)

En qualsevol cas, encara hem d’entendre moltes coses del funcionament de la xarxa de circuïts cerebrals. No hi ha dubte que en els propers cinquanta anys l’assumpte central de la neurociència serà l’estudi de la influència dels neurotransmissors en les emocions i com en podem intervenir mitjançant els fàrmacs. I és que l’home porta molts anys estudiant altres aspectes, com per exemple tot allò que envolta la visió –les cèl·lules que hi actuen, la constitució i el funcionament, els pigments respectius, les lleis del color, etc.–, però en canvi es desconeix completament el grau de participació d’aquests neurotransmissors en l’amor, els gels o l’ambició. Tot i que també és neuroquímica i s’esdevé al cervell humà.

Però, permeteu-me que torni a en Ramachandran. Precisament, la certesa en la concepció del nou model dinàmic del cervell humà l’empeny a posar en pràctica originals mètodes d’estudi que, d’altra banda, sorprenen per la seva enorme senzillesa. Parla amb pacients que pateixen obscures malalties neurològiques, realitza experiments elementals amb miralls, cartes o il·lusions visuals. És una manera ràpida de confirmar les seves intuicions. A mi, en concret, em té fascinat la seva feina amb pacients que pateixen de les anomenades extremitats fantasma. Llegiu el següent cas, si us plau:      

«Sentia un dolor palpitant a la mà que em faltava, com si m’haguessin donat un cop de martell als dits. Si apropava ‘la mà’ a una cigarreta, tenia la sensació que acabaria cremant-me. I em feia molt de mal si la posava a sobre d’una xinxeta. De tant en tant em sorprenc intentant agafar coses amb el braç que em van amputar o volent-me gratar la cara. La meva parella pensa que m’he tornat boig».

En Rama explica que es pot arribar a sentir el braç amputat perquè encara hi és al mapa corporal del cervell, una porció de massa cerebral que conté un mapa en miniatura de cada part del cos. Com que el cervell no ha processat que el braç ja ha desaparegut del seu lloc, l’extremitat continua present al susdit mapa. A més, després d’una amputació, sobrevé una gran diàspora, amb milers de cèl·lules traslladant-se i establint noves connexions. Sembla que aquests dos factors són els que fan possible la persistència de les sensacions.

Doncs bé, el neurocientífic indi, a fi de ressuscitar l’extremitat perduda, aplica un procediment gairebé de circ amb una caixa dividida per un mirall. El pacient posa la mà real en una banda del mirall i, com per art de màgia, l’amputada hi reapareix. Mentre que aquest, estupefacte, juga amb la il·lusió de la seva mà, en Rama col·loca un cotó fluix sobre diverses zones del cos, inalterable fins que el cotó arriba al rostre. De cop i volta, el pacient sent alhora el contacte a la cara i al seu braç fantasma. Aleshores, el reputat investigador dibuixa la mà desapareguda amb rotulador a la seva cara. Quan el pacient torna a casa, passarà les setmanes següents jugant amb la caixa del mirall per tal d’acostumar-se a visualitzar l’altra mà. L’objectiu és aconseguir ‘l’amputació’ de l’extremitat fantasma del mapa corporal per posar fi al dolor. L’explicació exacta d’aquesta art curativa no s’ha aclarit encara. En Ramachandran deixa anar la seva: «Sospito que el cervell, en veure’s sorprès per una allau de dades contradictòries, llança la tovallola i es diu a si mateix: ‘A fer punyetes... ! Aquí no hi ha cap braç’».

(Continuarà... )