SEIX BARRAL, CENT ANYS D'HISTÒRIA

Foto: Imatges Google

L’editorial Seix Barral ha arribat aquest any al seu primer segle de vida. Si bé és cert que actualment s’ha convertit en un satèl·lit del totpoderós Planeta, no se li pot treure cap mèrit i mereix ser felicitada per haver ingressat en el selecte club d’empreses dedicades a l’edició de llibres que ha fet història. És per això, i perquè considero miraculós que un projecte cultural a Espanya hagi assolit aquesta fita, que vull recordar –ni que sigui per sobre– la seva trajectòria al llarg de gairebé tot el segle XX i els primers anys del nou mil·lenni.

L’aventura s’inicià el 1911, quan el Victoriano Seix va associar-se amb els germans Luis i Carlos Barral per explotar un negoci d’arts gràfiques. Les dues primeres dècades van caracteritzar-se per l’adaptació de clàssics a un públic infantil i per l’edició de textos pedagògics. En morir els germans Barral a mitjan anys trenta, van succeir-los els fills respectius, els cosins Eduardo i Carlos Barral. El primer s’encarregà de la part comercial durant la postguerra, mentre que el segon fou l’artífex de la gran transformació de l’editorial a partir de la seva incorporació als anys cinquanta. Fins aleshores, per tal de consolidar el seu catàleg de llibre escolar, infantil i juvenil, l’empresa havia tingut el gran encert d’envoltar-se d’un equip d’assessors intel·lectuals de primer ordre, com el periodista Gaziel o el geògraf Pau Vila. Però la situació va canviar radicalment quan un grup de gent inquieta i de bona família –el Gabriel Ferrater, els germans Goytisolo i el Josep Maria Castellet–, comandat pel Carlos Barral i amb l’imprescindible suport de la ginebra Giró, va apostar per la conquesta del públic adult. Confeccionaren un catàleg d’autors sensacional amb els Italo Svevo, William Faulkner, Robert Musil, Henry Miller, Marguerite Duras, Gil de Biedma, Alberti i Neruda, al qual més endavant afegiren el Mario Vargas Llosa, el Juan Marsé, el Guillermo Cabrera Infante i el Juan Benet. Sens dubte, l’editorial de l’arquer prehistòric –capat en temps de Franco– fou el bastió europeu que impulsà la renovació de la literatura espanyola. Però no tot va ser bufar i fer ampolles. Les topades amb la censura eren freqüents, els comptes no sempre quadraven, i la mort del Víctor Seix, el soci encarregat d’aturar els cops i de fer viables els projectes d’en Barral, va precipitar el final.

El 1982 s’obrí una nova etapa quan Planeta va comprar Seix Barral i hi van aterrar el Mario Lacruz i el Pere Gimferrer. Hi van consolidar-se escriptors com l’Eduardo Mendoza i l’Antonio Muñoz Molina, a més de collir triomfs com El perfume, del Patrick Süskind, o El libro del desasosiego, del Fernando Pessoa, i de descobrir nous autors, com el Roberto Bolaño.

Malgrat el setge del llibre electrònic, la pèrdua de la identitat i l’amenaça que suposen els regnes de Taïfes en què a poc a poc s’està fragmentant el mercat amb la irrupció de les microeditorials, jo només espero que Seix Barral afronti el futur amb la mateixa passió que ha viscut la seva primera centúria.