6 d’ag. 2011

UNA RESPONSABILITAT COMPARTIDA

Foto: Luis Sevillano (El País)

Algú se’n recorda de la tragèdia del forner bolivià en situació laboral irregular a qui un fatal accident en una màquina de fer pa va segar-li el braç? I de com el va perdre per sempre més quan l’empresari valencià per al qual treballava, amb una fredor paorosa, no va dubtar ni un instant a llençar-l’hi a les escombraries per tal d’eliminar la prova inculpatòria que el condemnava a assumir la seva responsabilitat?
Doncs bé, ara m’he assabentat pel diari d’un altre cas similar que m’ha deixat en la més gran consternació –si fa no fa, igual que uns dies enrere en llegir astorat tots els ets i uts de la matança de Noruega–, ja que l’epíleg és sense cap mena de dubte molt més greu. La història succeí fins i tot abans que la del forner bolivià i tingué lloc a Villanueva de la Cañada, un municipi de la comunitat de Madrid famós perquè s’hi assenta la universitat Alfons X el Savi. Un treballador romanès sense papers s’ocupava de netejar les cavallerisses i de cuidar els animals en una finca als afores del poble. Vés a saber com, una bala de palla de més de tres-cents quilos li va caure al damunt i el va deixar paraplègic. Els capatassos, dos germans, genets de professió, al·legaren al seu dia que l’home no era més que un intrús que estava admirant els pura sang en el moment de patir l’accident. Ara, després de diversos estira-i-arronses judicials i d’un testimoni inesperat, s’ha pogut demostrar que mentien per la gola. Quan es va produir la desgràcia feia ja tres anys que el mosso d’estable treballava per als germans. Des d’aquell dia atziac fins a la resolució del cas, han transcorregut gairebé quatre anys més en què l’infortunat palafrener de l’Est ha sobreviscut gràcies a la solidaritat dels veïns del poble i als minsos ingressos de la seva dona com a netejadora. El matrimoni tenia un fill de disset anys que vivia a Romania amb els seus avis. He dit «tenia». L’any passat va venir a Espanya a visitar-los i va comprovar horroritzat la situació dels seus pares. En tornar al seu país els va enviar una carta tot dient-los que no ho podia resistir. Acte seguit, es va suïcidar penjant-se.
En ambdós casos torno a l’Hannah Arendt i a les circumstàncies i condicions en què es recolza la malignitat de l’ésser humà. Però ara em costa quedar-me aquí perquè m’adono que tot plegat s’origina a partir d’un sistema pervers, acceptat i emparat gràcies al consentiment del comú dels homes. Ens agradi o no, en som tots responsables! Només queda preguntar-se quan s’assolirà el sentit comú necessari per impedir que s’arribi a penoses situacions com les que he explicat. No, de cap manera n’hi ha prou amb la justícia. Ah, si l’Alfons X el Savi aixequés el cap!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada