HABITACIONS DE PEL·LÍCULA

Foto: Imatges Google

L’altre dia no vaig dir que la pel·li que vaig anar a veure amb el Jose, el Gustavo i el Pascual era en realitat per a nens. Cap dels meus tres amics no hi va caure i jo, completament al marge de la cartellera cinematogràfica actual, encara menys. Quan a l’endemà vaig manifestar el meu desencís a la tertúlia del bar del lloro, tots els pares se’m van quedar mirant astorats: «Ja veig que baixes de la figuera!», semblava que em diguessin les seves cares de sorpresa. La majoria l’havia anat a veure amb els seus fills durant les vacances, cosa per la qual em vaig reprotxar a l’instant la meva desídia com a progenitor i, sobretot, no haver sabut tancar la boca a temps.

Sorprenentment, un cop passada la vergonya, es va generar un debat al voltant de la pel·lícula, el títol de la qual esmento ara: Super 8, del director J.J. Abrams i sota els auspicis de la factoria Spielberg. A mi em va semblar una imitació del tot oblidable del clàssic dels vuitanta Els Goonies, de la qual només se salva la magnífica escena d’un accident de tren mentre els sis nens protagonistes roden un film de zombies. Altres pares, en canvi, hi van trobar més aspectes destacables que jo de seguida vaig atribuir al fet d’haver-la vist amb nens, ja que estic convençut que en aquesta tendra conjuntura van abaixar el llistó de la seva exigència.

El cas és que un camí va confluir en un altre i al final vam acabar parlant de l’extraordinària destresa dels directors d’attrezzo en la majoria de cintes americanes per ambientar les habitacions dels nens protagonistes. En el decurs de la conversa no en van sortir de cap pel·li en concret, i ara tampoc no me’n venen a la memòria, però recordo que vam elogiar la impecable disposició de les maquetes d’avions i de trens, les apoteòsiques reproduccions d’esquelets o les d’animals antediluvians construïdes en diversos materials, per no parlar de la lluentor de les xinxetes dels pòsters de les parets. Quina diferència amb l’ambientació de les habitacions dels nens de les sèries televisives espanyoles, com ara Médico de familia o Periodistes, que vaig estar seguint durant un temps. Recordo que el principal motiu per deixar de veure-les va ser el mal que em feien als ulls les coloraines llampants dels estereotipats dormitoris guarnits amb els odiats mobles d’Ikea que les patrocinaven.