LA BOFETADA

Foto: R. Berrocal

Havíem estat visitant la Torre de Belém i després de dinar d’hora en una pizzeria a prop del Monumento aos Desco- brimentos ens vam enca- minar cap al Mosteiro dos Jerónimos. Cadascú llepava el seu gelat a cuita-corrents, no fos cas que s’acabés fonent en el xardorós migdia portuguès. Dins dels Jerónimos circulava a tot plaer una brisa marina que afluïa en l’impressionant claustre manuelí i que, en copejar-te el rostre, t’instava a parar esment en l’encert de l’erecció de la faraònica obra justament en aquell indret. En arribar a la tomba d’en Fernando Pessoa se’m va fer un nus a la gola. El gran poeta descansava en un lloc privilegiat sota un monòlit quadrat amb els seus heterònims: Ricardo Reis, Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Bernardo Soares. Sens dubte, un autèntic profeta a casa seva! Els nens de seguida van trobar una distracció en el terra enrajolat. Mentre s’entretenien amb un joc molt semblant a la xarranca, la meva dona i jo vam aprofitar per satisfer una ànsia cultural un pèl esmorteïda entre tanta gentada amb un afany similar. 

A la sortida, la sensació de ser aixafat per una planxa de vapor i un sobtat embadaliment en la contemplació de l’autocar immens d’on baixava un ramat d’obedients cristians a les ordres d’un pastor amb alçacoll i indubtable halitosi: «Somente una foto, somente una!». A partir de llavors, aquella indeslligable sufocació en cos i ànima que es va apoderar de nosaltres i que augmentà fins al paroxisme quan, fent el cor fort, vam haver de córrer per no perdre el modern tramvia que fa el trajecte entre els barris de Belém i la Baixa. Anava ple, trontollava i, sense aire condicionat, era com una olla de pressió. Impossible seure! Els meus fills estaven assedegats i no dúiem aigua. Després d’un bon tram a peu dret, la sort va voler que quedessin tres seients lliures. La meva dona més enrere; els nens separats de mi per una barra. Alleujat, se’m va ocórrer inclinar-me per comentar-li al meu fill la jugada. Vés a saber per quin motiu, em va rebre amb una traïdora puntada de peu, directa a les parts pudendes. Per instint, en defensa pròpia i sense solució de continuïtat, vaig clavar-li una bofetada buida d’animal ferit que va ressonar en tot el compartiment. Mentre es feia el silenci, un munt de mirades –entre les quals la imperativa i reprensible de la meva dona– va confluir en nosaltres. Tocat en l’orgull, el meu fill va començar a plorar desconsoladament. I jo, amb un ofec al pit, em vaig sentir petit i miserable. Si hagués pogut, no hi hauria dubtat a saltar per la finestra. Però, igual que el grapat de sorra que s’esmuny irremissiblement de la mà, el pitjor de tot va ser constatar com el meteorit s’allunyava una mica més de mi sense que, desvalgut, pogués fer res per impedir-ho.