LA VERITAT SOBRE LISBOA (I II)

Foto: R. Berrocal

(... Ve de fa dos dies) L’actual Lisboa és una ciutat globalitzada de dalt a baix, com de fet ho són la majoria de ciutats europees. Això és bo? Vull creure que per als seus habitants sí que ho és. Almenys ara, en aquesta fase embrionària! Més endavant, ja en parlarem! Però del que no hi ha cap dubte és que per al turista sensible i amb una experiència contrastada el nou escenari suposa una enorme decepció, fins a tal punt que no trobo exagerat afirmar que qualsevol metròpoli, com a marc espaial d’interès, agonitza. Sobretot, en ple mes d’agost, subjecta a les hordes de turistes que, segons l’escriptor Javier Marías, «impedeixen i s’impedeixen veure res, que posen els peus damunt la taula i llencen les seves excrescències al terra, que miren sense veure i sense que els importi gaire mirar ni veure».  

Porto ja un cert temps estudiant el fenomen des de l’altre costat de la barrera, en qualitat de visitat, és a dir, d’habitant de ciutat envaïda pel turisme. En canvi, com a visitant, he dut posades les ulleres de somera fins que no fa gaire, arran d’un viatge a Cracòvia, se’m va fer massa evident com per continuar negant-ho. I ara, malauradament, ho he confirmat de totes totes amb la capital portuguesa. A aquell adolescent que va tornar de Durban amb el ferm propòsit de no abandonar ja mai més la seva ciutat natal, li hauria fet feredat contemplar la Lisboa del segle XXI. Pobre Pessoa! Me l’imagino sortint-ne a corre-cuita en veure la Baixa plena de ridículs turistes en comptes dels seus honorables camperols.

La barreja d’olors i remors de la Lisboa actual és la dels gofres que elaboren les franquícies de les grans cadenes estatunidenques de pseudomenjars i la dels ambientadors de les botigues de marca, mentre que el darrer hit del mercat musical silencia la tímida presència del mar o del vent. Pel que fa al parc tramviari lisboeta, s’ha renovat de tal manera que només en uns carrers molt concrets i com a grotesca atracció de fira al servei del turista continuen circulant les velles andròmines que al seu dia tant contribuïren a afaiçonar el caràcter de la ciutat. Succeeix el mateix amb els singulars basars i les tasques genuïnes: han desaparegut del mapa urbà o bé han esdevingut un succedani. Com el fado, que només surt de les cordes vocals dels cantants a cop de targeta Visa. Quant al barri àrab de l’Alfama, el més atraient a ulls del foraster perquè conserva l’essència primigènia –crec que no de manera premeditada sinó per manca de recursos municipals–, dia a dia va depauperant-se i convertint-se en un cau de delinqüència i marginalitat. Qualsevol veí d’aquest barri sortiria escopetejat si calgués agafar l’ocasió per la punta dels cabells.

Avui en dia angunieja comprovar com el temps emprat en l’execució de les coses i la seva capacitat per perdurar incorruptibles minva fins al límit de l’instant. Ja no queda res d’aquella antiga pretensió d’aconseguir la immortalitat d’un escenari per mitjà de testimonis monumentals. La vida útil de les noves construccions s’ha anat escurçant fins arribar a un termini equivalent al temps necessari per assolir l’amortització del capital invertit. La catàstrofe es produeix a cada instant, sense interrupció.

Per acabar aquesta anàlisi, agafo una opinió de l'alpinista italià Walter Bonatti mort avui: «El turisme ha acabat per banalitzar els viatges i ha convertit l’aventura en un simple objecte de consum».