LA VERITAT SOBRE LISBOA (I)

Foto: R. Berrocal

Confesso que els quatre darrers posts en català que he escrit sobre Lisboa no eren inèdits: van armar el reportatge que va sortir publicat al dominical de l’Avui el 29 de gener del 1995, després que el fotògraf Oriol Alamany em truqués per demanar-me un escrit que servís d’acompanyament a les imatges que havia aconseguit vendre al setmanari. Fins llavors jo de Portugal només coneixia les localitats de Marvao, Castelo de Vide i Portalegre i en tenia un record vague en el temps. Les havia visitades de petit perquè quedaven a escassos quilòmetres de la frontera amb Espanya i a pocs més del poble dels meus avis. Paralel·lament, havia anat construint un prejudici del tarannà dels portuguesos a partir d’observar per una escletxa mínima la sobrietat dels tractants de bestiar que acudien a Valencia de Alcántara els dilluns de mercat i, sobretot, gràcies a les sucoses històries de rivalitats entre guàrdies duaners amb què em delectava el meu avi Felipe. Això sí, conservava també el record de com em neguitejaven aleshores aquells vells i miserables vehicles del país veí que circulaven amunt i avall amb les seves matrícules negres com el setge per la carretera general que divideix el poble. Cap passatger no se’n deslliurava del capell de contrabandista o perdulari. 

El cas és que aquelles setmanes en què vaig comprondre el reportatge vaig esdevenir viatger de butaca i, desfornit del gavadal d’informació de què hauria disposat avui en dia però amb una primmirada selecció de lectures escollides, el resultat final no em va disgustar, de la mateixa manera que ara, malgrat el vernís dels anys, encara em continua semblant força digne –si és que m’està permès parlar de dignitat per definir un reportatge de viatges que vaig escriure sense moure’m de casa (seré jo l’Enric Marco d’aquest gènere periodístic? No m’importaria. Al cap i a la fi, qui tingui passió per la literatura està obligat a defensar la impecable trajectòria d’aquesta mare de lloguer en la divulgació del dolor dels deportats als camps d’extermini nazis)–. Deia que el reportatge encara em sembla força digne... però del tot irreal! I aquí és on justament em quedarà sempre el rau-rau de saber si aquesta inversemblança envers l’original ja era cosa de mitjan anys noranta o ha sorgit en els darrers temps. Perquè l’actual Lisboa no és ni molt menys com jo la descric al reportatge.

(Continuarà... )