LISBOA: PAISATGE AMB FIGURES (I)

Foto: R. Berrocal

«Sobre set turons, que són set miradors des d’on es pot gaudir de magnífics panorames, s’estén la vasta, irregular i multicolor aglomeració de cases que constitueix Lisboa. Per al viatger que arriba per mar, Lisboa, vista així de lluny, s’aixeca com la bella visió d’un somni, elevant-se cap a l’intens blau del cel, que el sol aviva. I les cúpules, els monuments, el vell castell, sobresurten per damunt del conjunt de cases, com a destacats pregoners d’aquest deliciós indret, d’aquesta benaventurada regió». Així és com l’immortal escriptor lisboeta Fernando Pessoa descriu la ciutat que de petit va haver de deixar per decisió dels seus pares i a la qual va tornar de jove amb el propòsit ferm de no abandonar-la ja mai més.

Tanmateix, Pessoa es guarda de dir que la bella visió d’un somni que de lluny és Lisboa desapareixerà així que es comencin a trepitjar els carrers per convertir-se en un escenari tan real que el viatger, trasmudat ja en protagonista d’aquest somni, serà incapaç d’intuir la traïció dels seus sentits. I és que un camina pels carrers d’aquesta ciutat com si sempre hi hagués estat, confirmant que hi ha llocs d’on no en som però als quals senpre hem pertangut.

«Un altre cop torno a veure’t, Lisboa, i Tajo i tot», va escriu Álvaro de Campos, un dels heterònims d’en Pessoa. Passejar per aquesta ciutat decadent i anàrquica però alhora plena de llum i de racons encisadors, és fer una immersió per la malenconia. No és difícil veure algú recolzat al rebaix d’una finestra amb tot de roba a l’estenedor, en un carrer en pendent d’un barri qualsevol, impertèrrit, amb la mirada perduda, deixant passar les hores, practicant la saudade, una forma de suïcidi lent que només es dóna a Lisboa. Ho ha dit més d’una vegada un altre escriptor, l’italià Antonio Tabucchi, un dels heterònims pòstums de l’universal poeta.

(Continuarà... )