22 de set. 2011

PARES PUSIL·LÀNIMES



Foto: Imatges Google



Com ja és habitual des de fa uns cursos, a fi de facilitar l’adaptació a l’escola als més petits, els primers quinze dies de classe està permesa l’entrada a les aules dels pares durant uns minuts. Sembla que la presència paterna ajuda al nou escolar a perdre la por davant una situació completament aliena i en què, de cop i volta, es veu obligat a compartir un espai amb d’altres nens que li són del tot desconeguts. Quant a això, una companya de la feina ens explicava no fa gaire una curiosa anècdota sobre la seva filla de tres anys, que ha començat aquest setembre a anar al parvulari. Resulta que, després dels primers dies, la nena es nega a entrar a la classe mentre hi hagi pares a dins. La raó? No pot suportar veure’ls tristos, plorosos i amoïnats davant la perspectiva de deixar els seus descendents sols durant unes hores. El món del revés.
Per a mi els problemes sentimentals i de consciència que, de mica en mica, trasbalsen a més pares en arribar el començament de curs, són l’evidència que estem fent una societat de pusil·lànimes amb tendència a la infantilització. D’altra manera no s’entén aquest excés d’emotivitat i un complex de culpa que no té cap mena de fonament. O sí? He llegit un reportatge en què es demostra que l’anòmala situació es dóna sobretot en mares treballadores, incapaces d’assumir l’abandonament dels seus fills. Aquesta veneració a l’impúber o, si no hi és, al jove, explicaria la preocupant manca de respecte que actualment pateixen els ancians, com si el cicle de la vida s’hagués consumit en arribar a la maduresa. Un malson que plantejaren al seu dia autors com Aldous Huxley o William Golding i que, malauradament, comença a agafar forma.
El passat dimecres, mentre dinava amb el meu amic Ramon, que ja ha tombat la seixantena i que per voluntat pròpia no té descendència, em comentava com dies enrere dues parelles de la seva edat li confessaven el seu desassossec davant l’abandó de la llar dels seus fills per tal d’independitzar-se. Es trobaven del tot desorientades, fins al punt de no saber què fer amb les seves vides. Estaven sent assetjades per l’anomenada síndrome del niu buit, un estat depressiu que afecta les persones grans quan d’un dia per l’altre es veuen soles. «Vaig tenir la sensació que durant tants anys de convivència els fills els havien acabat xuclant la sang i ara estaven necessitats d’una transfusió costés el que costés. Sé que parlo sense coneixement de causa, però crec que prendre’s la paternitat tan a la valenta és una completa estupidesa», va concloure el meu amic.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada