PÀRQUINGS HUMILIANTS

Foto: Imatges Google

Del llastimós darrer programa televisiu de l’Albert Om, en què intentà vanament desbrossar la personalitat de l’inescrutable Quim Monzó, només en salvo una escena fugissera: la del pàrquing. Després d’haver-nos mostrat l’espaiosa vivenda de l’amfitrió i els seus restaurants fetitxe –a més d'un matalàs que grinyolava i que donà peu a un estúpid leitmotiv–, em va xocar que ens ensenyessin també l’escarransida plaça de garatge on l’escriptor aparca el seu vehicle alemany. L’equip de realització del programa ens va privar de veure com en Monzó es ficava al cotxe, però a ningú no se li va escapar la magnitud de la tragèdia: cada vegada que aquesta patum de les lletres catalanes ha d’accedir a l’habitacle del seu Audi 3 no té altre remei que recórrer a un perillós exercici de contorsionisme.

Vaig trucar immediatament al meu amic Jose, arquitecte que treballa en una empresa dedicada a la construcció de pàrquings. Volia conèixer les dimensions reglamentades per a una plaça estàndard perquè sempre he tingut la teoria que en general medeixen pel cap baix deu centímetres menys del que es necessita per aparcar amb dignitat. «Les de Barcelona són competència de l’ordenança urbanística municipal i es remunten a l’any 1976 en què es va establir un mínim de 2,20 x 4,50 metres. D’aleshores ençà, si bé ha crescut el poder adquisitiu de la gent i la grandària dels vehicles, les mides de l’aparcament no han variat gens ni mica», va il·luminar-me i, de passada, confirmà la meva temença.

Jo no sóc dels qui té motius per queixar-se. Deixo el cotxe en un pàrquing municipal on, si bé les places no són cap meravella, com a mínim els accessos guarden un cert decòrum. Perquè aquest és l’altre gran què. «Tu em parles de places, però et puc ben assegurar que en el disseny d’un pàrquing té encara més importància la precisió dels accessos –comenta el meu amic–. I és que tan sols que t’equivoquis amb un pilar o amb l’amplitud d’un passadís ja l’has espifiada. No pots imaginar-te la quantitat de bestieses que s’han arribat a cometre». Ja ho deia fa uns mesos en David Trueba en una memorable columna: «Els rastres de xapa esgarrapada a les parets i els enginyosos protectors a columnes i pilars delaten que la humanitat és possible que aviat trobi tractament per a l’Alzheimer i la malària, però no per aconseguir aparcar el cotxe amb certa decència. Tinc un conegut que dedica més temps setmanal a maniobrar el seu automòbil a la plaça de garatge que a la seva pròpia higiene personal, amb la qual cosa, si segueix així, molta gent anirà a la feina sense dutxar-se ni afaitar-se perquè ha hagut de dedicar la primera hora del matí a desaparcar el cotxe. Aquest espectacle no es retransmet per televisió, encara que, en comparació, la fórmula 1 resulta previsible i avorrida. L’únic dubte és saber si la tortuositat de la plaça de garatge és un avanç del purgatori en aquesta contemporània divina comèdia que ens ha tocat viure».