Com que he passat quinze anys de la meva vida venent enciclopèdies a domicili i són pocs els secrets d’aquesta feina que a hores d’ara se m’escapin, professo una especial admiració cap al gremi dels venedors, comercials, agents, assessors o viatjants (o com es vulguin dir). Precisament per això he valorat com qui més la feina ben feta –a vegades he comprat productes pels quals no tenia cap mena d’interès perquè he reconegut els mèrits de qui me’ls oferia– i he censurat amb duresa la incompetència –o sigui, he deixat de comprar un producte que de bon començament em seduïa d’allò més per culpa de qui me l’oferia–. Per descomptat, tinc en més alta estima la venda porta a porta que no pas la que s’exerceix des d’una botiga i no puc amb la telefònica. Sempre he seguit fil per randa aquella màxima del meu mestre Narcís Valtierra de «qui vulgui peix, que es mulli el cul».
No sé si algú m’ho discutirà però sóc dels qui pensa que els darrers vint anys de bonança econòmica al nostre país han tingut una influència molt negativa en aquest sector, fins al punt d’arribar a canviar els hàbits del comprador. Encara que pugui semblar paradoxal, estic convençut que l’instigador de la nova situació no ha estat l’entrada en escena de la tecnologia sinó la desídia del venedor. M’explico. Recordo que quan era petit i anava al centre a comprar roba o llibres amb la meva mare, el botiguer es desfeia per atendre’ns i era habitual que em deixés aconsellar pel seu criteri. Sortia de la botiga convençut i satisfet. Més endavant, quan ja hi anava sol, vaig acabar fart de trobar-me amb individus i indivídues que estaven més pendents de fer bombolles amb el xiclet i de seguir el ritme del fil musical que no de despatxar-me amb una certa cortesia. A causa de la poca preparació de qui tenia davant, vaig considerar que si volia estar ben servit m’havia de servir jo mateix. I com jo, la gran majoria de compradors. Aquella colla d’intrusos t’atenia malament fins i tot quan anaves a pagar. Quantes vegades no vaig solaçar-me només de contemplar la possibilitat de comprar a distància, per tal d’estalviar-me el tràngol de fer-ho a la botiga. Des de fa uns anys, i gràcies a internet, aquella utopia és ben real. Com certa i trista és la compra mitjançant fotos i mòbil que podeu constatar en el vídeo coreà d’avui. On ens hem de veure per culpa d’una mala atenció personalitzada.
Sortosament, una de les poques conseqüències positives de la crisi actual ha estat el sorprenent canvi d’actitud de qui treballa darrere del mostrador. Em faig creus de l’enorme motivació i alegria que detecto actualment. El que fa saber-se amb una feina. Com han canviat les coses i quin gust dóna comprar ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada