CATALÀ PER A IMMIGRANTS

Foto: Imatges Google

La meva dona i jo vam disputar l’altre dia el nostre enèsim torcebraç tocant a les dues llengües oficials de Catalunya i llur difícil convivència. La polèmica sorgí arran de la carta que em va donar la nostra amiga peruana Marga, ex cangur dels nostres fills i ara esporàdica dona de la neteja, perquè li traduís. Provenia de no sé quin organisme de la Generalitat i estava escrita únicament en català i amb un embullat llenguatge administratiu –difícilment comprensible fins i tot per a un universitari autòcton–. L’hi negaven la convalidació del títol d’auxiliar d’infermeria que havia obtingut al seu país molt abans d’aterrar-hi al nostre. Ara bé, en el cas que decidís revalidar-lo aquí sí que, com a gran gràcia, l’exoneraven de repetir algunes de les assignatures ja estudiades. Deixant de banda la sorprenent contradicció, el cas és que disposava de deu dies per impugnar la decisió o bé per acceptar la proposta i, a jutjar per la data de l’expedient, ja li havia passat el termini de resposta. Em va fer molta ràbia quan em va dir que, a pesar de l’ajuda del seu fill d’onze anys, li havia resultat impossible desxifrar-ne el contingut. A la meva dona també li va saber greu el que havia passat, però va emparar-se en la fórmula habitual per tallar la qüestió de soca-rel: «Al cap i a la fi ja porta deu anys aquí i hauria de conèixer l’idioma. Oi que si hagués emigrat a Anglaterra ja faria temps que dominaria l’anglès?».

Tot i que sovint el meu olfacte em porta a desconfiar d’aquest raonament, no vaig saber què contestar-li. Però, gràcies a la columna de la Isabel Coixet en el darrer dominical d’El Periódico, ara me'n sobren, d'arguments de pes. La cineasta hi parlava del llibre que la periodista francesa Florence Aubenas acaba de publicar a Anagrama, El muelle de Ouistreham, que es basa en les seves experiències com a dona de fer feines. Les companyes amb què conviu la reportera d’incògnit només disposen de dues mans i una voluntat fèrria per tirar endavant. Les jornades de catorze hores repartides en tres i fins i tot quatre llocs diferents es multipliquen. No llegeixen els diaris, no miren les notícies, estan massa cansades al final del dia com per no fer una altra cosa que no sigui estirar-se al llit. S’aferren al son per no caure en l’angoixa. Més o menys com la Marga o com tants altres immigrants que, a més a més, viuen en barris gueto on per comprar a la botiga un desodorant, lluny del català o del castellà, només serveix el gest de dur-se la mà a l’aixella per fer-se entendre.