CONTRA L'ABÚS DE L'HUMOR

Foto: Imatges Google

Acabo d’assabentar-me que justament en el moment en què l’acudit del graciós de torn ens fa esclafir de riure s’ac-tiven al nostre cervell tantes àrees com quan resolem un problema de matemà- tiques. En tan precís instant, utilitzem la lògica, la memòria, l’habilitat semàntica i la cognició. En canvi, si no riem se'n activa tan sols una: la de l’avorriment.

Sembla que l’estudi dels mecanismes de l’humor en el cervell aixeca passions i és per això que s’ha avançat fins al punt de saber del cert que hi ha un neurotransmissor, la dopamina, que fa ús de l’àrea més participativa en aquest procés, la tegmental ventral, per tal de relacionar-se directament amb les sensacions de plaer. Aquesta regió governa la recompensa, és a dir, el motiu que fa que ens agradi tant riure. Tant l’humor com la seva filla, la rialla, precisen una xarxa neuronal. En ella estan involucrades les regions temporals i frontals del cervell. Així mateix, cada humor té un mapa que, al seu torn, és diferent per a cada sexe, ja que homes i dones el processem de manera diferent. En definitiva, la ciència està descobrint com i de què riu el nostre cervell. Només ens falta trobar el Grial de l’humor, o sigui, per què quelcom ens resulta graciós.

La teoria és molt maca però el cas és que ja comença a fer pudor de socarrim tanta gràcia a tot arreu, tants individus explicant acudits, ja sigui al carrer o en nombrosos programes de ràdio i televisió. Sembla com si per estar al dia i per triomfar fos imprescindible explicar la darrera humorada, en consonància amb un dels trets culturals que ens caracteritzen: l’enginy. Ho definia molt bé ara fa uns anys l’Antonio Muñoz Molina en una de les seves meravelloses Travesías quan venia a dir que no ser divertit és un fet que es va agreujant cada dia, ja que no hi ha delicte que es perdoni menys que el de l’aparença de seriositat o l’amenaça d’avorriment. A l’escola, sense anar més lluny, el que han de fer els nens no és aprendre sinó divertir-se, i si se’ls ha d’ensenyar alguna cosa que sigui sobretot mitjançant procediments lúdics. Així doncs, hi ha professors que entren a la classe com un showman en un estudi de televisió i recolzen cada pocs minuts les seves dissertacions en un acudit, igual que fan els polítics en els seus discursos o fins i tot els sacerdots en les seves homilies. Avui en dia ja no s’ha de ser sublim sense interrupció sinó graciós sense descans; i és que perdre la popularitat és més imperdonable que perdre la vergonya.

Proposo començar a practicar una dissidència de l’acudit, una objecció de consciència respecte a la unanimitat intolerant de la riallada. Igual que un té el dret a callar davant la policia també el té a no riure’s obligatòriament i a no ser graciós.