ENS MORIM DEL QUE MENGEM

Foto: Imatges Google

Començo a estar fastiguejat amb l’extenuant repetició de la frase Som el que mengem, així com dels seus oportunistes pastitxos, Som “lo” que sembrem, Som el que respirem, Som el que pensem... I ara, amb la recent campanya de l’Agencia Española de Seguridad Alimentaria y Nutrición, Som el que bevem, en què se’ns insisteix perquè beguem aigua mineral natural, sobretot si hom és una dona i té més de seixanta-cinc anys. Sembla que tots aquests Som... no deixen de ser una adaptació a la manera dels temps que corren de la frase original que va pronunciar al segle V a.C el pare de la medicina a Occident, l’Hipòcrates: Que el teu aliment sigui la teva medecina i que la teva medecina sigui el teu aliment.

D’aliments precisament en voldria parlar jo avui. Haig de reconèixer que, malgrat el meu afartament, la sentència del Josep Pla –em refereixo al primer de tots els Som...– és de les que fa pensar. I més després que l’historiador gastronòmic català per antonomàsia, el Jaume Fàbrega, en un altre pas de rosca, arribés a la conclusió que Mengem el que som.

Els habitants dels països que tenen el plat a taula tres cops al dia viuen sense restriccions de quantitat i de qualitat als seus rebosts. Però, tot i gaudir d’aquesta situació privilegiada –a més dels darrers avenços en l’àmbit de la dietètica i de l’alimentació–, és avui en dia quan, contra tot pronòstic, mengen pitjor. Qui sap si la raó no s’ha d’anar a buscar en l’extinció de les mestresses de casa i en el fet que el temps dedicat a menjar s’hagi reduït de l’hora i mitja d’abans als escassos trenta minuts d’ara, sense deixar de considerar l’abús de greixos i de proteïnes d’origen animal.

Acabo de saber que els aliments es divideixen en àcids i alcalins. Cada menjar té el seu pH. Em sembla que va des de l’u fins al catorze. El set és el neutre. L’escala dels àcids se situa entre l’u i el set; mentre que la dels alcalins va del set al catorze. Alguns aliments són més o menys neutres, com l’aigua. Carns, peixos, llet o làctics –o sigui, menjars amb proteïnes–, són àcids. Vedures i fruites, són alcalins. N’hi ha que són molt àcids, com la carn i la llet. No és el cas de la llimona que, tot i ser molt àcida al cos, té un efecte totalment alcalí. Per tant, és imprescindible cuidar la dieta, perquè sense anar més lluny el càncer i el menjar tenen molt a veure. La gent que pateix aquesta malaltia normalment té el cos acidificat. Per neutralitzar l’acidesa, a més, l’organisme es veu obligat a fer un esforç sobrehumà i a recórrer als minerals. Calci, bàsicament (també iode, ferro... ). Per tal d’accedir-hi, el cos no té altre remei que robar-los dels ossos. I aquí és on sorgeix un nou problema: l’osteoporosi. Per tot plegat, crec que cada cop s’evidencia amb més claredat aquella creença que ens morim per culpa del menjar. A les generacions venidores del primer món els convindria entendre el sentit de tot això, sobretot per interpretar el drama dels qui no han tingut la seva sort.