A L'HOSPITAL

Foto: R. Berrocal

Abans d’ahir vaig exagerar una mica amb allò del quarto dels comptadors. Hi havia tanta humitat i la por de trobar-me cara a cara amb una rata era tan gran que no vaig gosar d’estar-m’hi gaire. Però encara que hagués volgut ho hauria d’haver deixat córrer a causa d’un compromís ineludible: la delicada intervenció quirúrgica en l’oïda de la meva filla Clàudia. El cas és que, cinc dies després de l’operació, puc afirmar que tot ha anat com una seda i que, quan demà passat li treguin les grapes de l’orella, només caldrà estar-ne pendents de l’evolució. Aquests dies de la convalescència, però, m’he disfressat de Lou Grant i li he demanat que fes de reportera del meu bloc per explicar els lectors les seves impressions sobre l’experiència. I aquest és el resultat: 

«Tot va començar el dimecres a les set de la tarda, quan em vaig assabentar que em tocava a la sala de recent nascuts. Primer vaig entrar en aquell edifici tan gran de l’hospital de Sant Pau. Les cames començaven a tremolar fins que em va tranquil·litzar una infermera que es deia Lucía. Després em va medir i pesar i em va fer anar a l’habitació. Però a l’entrar vaig veure dos llits i vaig pensar: 'Ja l’he cagat!'. Ben mirat, no era tan dolent. Amb el llit es podia jugar amunt i avall i si picaves un botó venien les infermeres corrents. L’únic que fallava era que la tele només es podia escoltar amb auriculars i que jo no en duia. Clar que el menjar també feia una mica de fàstic. I a sobre m’havia de dutxar utilitzant un sabó especial... però si m’acabava de dutxar a casa!

A l’endemà, a les sis de la matinada, ja hi ha havia dues infermeres donant la tabarra per despertar-me perquè m’havia de tornar a dutxar. Un altre cop! Després em vaig haver d’esperar una hora, mig morta de son, perquè em vinguessin a buscar.

Al cap d’una estona em van passar a recollir uns nois amb una camilla amb rodes. Allò semblava una muntanya russa, amunt, avall, a la dreta... Finalment, em va tocar despedir-me del meu pare. Vaig entrar en una saleta molt petita amb la meva mare. Només hi cabia la camilla i una cadira. De sobte, van entrar dues noies que deien que eren les anestesistes; em van començar a preguntar coses molt rares i després em van dir que ens veuríem a dins, al quiròfan. Llavors em va venir a buscar un noi que em va posar un gorro de plàstic, una manta platejada per sobre i que em va lligar (jo pensava que estava boig!).

El quiròfan semblava una nau espacial; hi havia com una espècie de satèl·lit penjant del sostre, una torre d’ordinadors i molts més aparells desconeguts. Era al·lucinant! La gent era molt rara: anava coberta de mascaretes i gorros verds. De sobte, un d’aquells homenets va venir cap a mi i em va posar una mascareta de plàstic a la boca. A mesura que anava passant el temps, m’anava quedant més adormida, fins que ja no vaig veure res...

Em vaig despertar amb una agulla a la mà i un líquid que arribava a través del tub que hi tenia connectat amb l’agulla. Al cap d’una estona em vaig adonar que el meu cap també estava embenat. Quan ja em trobava millor vaig tornar a la meva habitació. Tot i que em van passar mil aventures més, com la del croissant, ja us les explicaré un altre dia. Ara vull passar directament a l’endemà. Al matí va venir una otorrino que em va treure l’embenatge i em va netejar l’orella, que encara no us he dit que va ser la part del cos que em van operar. Allò sí que feia mal de veritat! I després... després, cap a casa!!!».