MÁRKARIS AL COSTAT DE CASA

Petros Márkaris i Paco Camarasa (Foto: R. Berrocal)

Si pertanyés a alguna màfia de l’est d’Europa, el seu àlies seria el borni d’Istanbul. No en tinc cap dubte. Però com que el seu únic delicte és el de fer-nos xalar amb les aventures del tinent de policia Kostas Jaritos, poc importa que el seu físic s’adigui més al d’un malfactor de dilatada i carnissera trajectòria que no pas al d’un dels millors escriptors grecs del moment. Estic parlant del Petros Márkaris, òbviament. Avui el Paco Camarasa ens l’ha servit en safata a tots els còmplices de NegrayCriminal a la biblioteca Joan Oliver del barri de Sant Antoni. El fet que a Espanya el tractin a la regalada, tal com demostra el premi Pepe Carvalho amb què acaben de guardonar-lo, ha facilitat molt les coses.

Només començar, l’escriptor turc-grec s’ha preparat per donar l’estocada i ha confessat a un públic cor-robat que res no feia preveure que algun dia escrivís una novel·la negra. Estava destinat a acabar la seva carrera professional com a guionista de cinema després d’haver-la començat com a traductor d’escriptors alemanys i grecs de teatre clàssic i modern. Tanmateix, un bon dia un maleït representant de la bòfia atenenca va envair la seva vida. I amb ell, tota la seva família. No hi va haver manera de fer-los fora. Al cap d’un mes, la seva presència s’havia convertit en una veritable tortura. De manera que no va descansar fins a no escriure Noticias de la noche. Però, com aconseguir que un policia que prové dels temps de la dictadura resultés simpàtic als lectors? Fent-lo encaixar en una novel·la negra, el gènere més religiós de tots, ja que els pecadors reben sempre un càstig exemplar. Clar que el Jaritos no és el típic policia uniformat. A més d'un comissari malforjat, és també un cronista social i un divulgador de la història del seu poble. De manera que, conforme a la seva condició, ha passat per les mateixes tres etapes que els seus compatriotes. Per la de la il·lusió que suposà fer caure una monarquia i una junta militar dictatorial, i recuperar la democràcia i la llibertat (1974-1981); per la de la falsa il·lusió de creure’s rics i a l’abast de privilegis inimaginables (1981-2009); i per la del desencís i la frustració de viure immers en una realitat duríssima (2009-2011). Ara bé, jo m’atreveixo a afegir que actua de llevataps amb una funció eminentment terapèutica. La de destapar les misèries d’una Grècia que mai no ha tingut el valor de mirar cara a cara el seu passat. Un passat que persegueix, assetja i atrapa els seus habitants.