SÓN RICS ELS POLÍTICS?

Foto: Imatges Google

M’explica un amic que un conegut seu ha renunciat a l’avorrida feina d’advocat que exercia en una entitat semipública per una altra d’assessor d’un alt càrrec en el flamant ajuntament convergent de Barcelona. Sembla que, al marge d’un perfil que hi encaixa com l’anell al dit –li basta amb exhibir ni que sigui momentàniament l’autoconfiança habitual de la classe burgesa a la qual pertany– i de la prestància que la nova feina donarà al seu currículum futur, hi ha hagut altres dos factors que li han empès a no rumiar-s’ho gaire quan prenia la decisió: d’una banda, l’estabilitat –un bé molt preuat en el context de crisi actual, ja que encara que les coses vagin mal dades tindrà com a mínim quatre anys per endavant–, i, d’una altra, els diners –percebrà gairebé un vint per cent més del que cobra ara–.

El meu amic em comenta que, per reblar el clau, el seu conegut està encantat amb altres aspectes que d’entrada no havia previst i que li fan la vida més agradable –disposa d’una generosa targeta de crèdit per a les despeses de representació i d’unes dietes de desplaçament inimaginables, per no parlar de les dues eficients secretàries que l’alliberen de la feina purament administrativa en un despatx equipat fins a l’últim detall–. Si aquests privilegis corresponen a un càrrec en la rereguarda de la trinxera política, no vull ni imaginar els que els pertoquen als capdavanters de qualsevol partit amb representació consistorial, parlamentària o senatorial.

Tot plegat m’ha fet recordar l’enrenou mediàtic de fa uns dies arran de la publicació del patrimoni dels parlamentaris espanyols. Els analistes es preguntaven si els polítics que ens governen són rics o no. Les xifres van aixecar molta polseguera. Hi havia tertulians escandalitzats, diaris que feien càlculs per determinar en quin partit hi ha més milionaris, columnistes que desqualificaven els candidats que proposen reformes socials quan tenen una segona i fins i tot una tercera residència o que sospitaven de l’elevat endeutament hipotecari d’alguns polítics a jutjar pels seus ingressos declarats. 

No entraré en la fàcil demagògia de comparar els 624€ del salari mínim interprofessional amb els 3.996€ d’un diputat pelat (tot i que amb dietes i altres prebendes en pugui arribar als 6.500€), igual que tampoc em faré mala sang amb la injuriosa desigualtat entre la jubilació d’un alt càrrec polític i la d’una vídua que mai no hagi cotitzat en la seguretat social. Ni tan sols mencionaré la tardana decisió dels 135 diputats del parlament català de treure’s una de les catorze pagues que cobren a partir del proper 2012, gràcies a la qual l’erari públic s’estalviarà ni més ni menys que 753.000€.

I ara que la campanya electoral per a les eleccions generals ens caurà irremeiablement al damunt com una plaga bíblica, fins i tot faré cas omís de les exagerades ganyotes d’uns polítics que pugnen per mantenir el seu estatus sense importar-los gaire l’indecent malbaratament de cabals dels seus partits a promocionar-los –tant se me’n dóna que siguin privats– i que, paradoxalment, si guanyen hauran de vetllar pel bon repartiment dels pressupostos generals. Ja!