11 de nov. 2011

DE LLADRES I ESTAFADORS REFINATS

Foto: Imatges Google
Sempre he sentit una certa simpatia pel lladre refinat. Si és del tot necessari cometre un delicte, almenys que la tàctica s’imposi a la violència. Com va succeir l’any 2005 en l’assalt al Banc Central de Brasil, un robatori summament planificat. Una banda va obrir una empresa de jardineria al costat de l’entitat bancària i durant tres mesos va excavar un sofisticat túnel, folrat de plàstic i fusta, amb llum i fins i tot aire condicionat. En van dur-se un bon pessic.
En aquesta categoria d’atracaments excel·leixen els d’obres d’art. L’espoliador més nostrat és l’Erik el Belga, un delinqüent culte i prolífic que va trobar en les esglésies i monestirs de l’Espanya de la Transició un autèntic paradís. Ara bé, jo encara sóc més entusiasta amb la subcategoria dels falsificadors. Els considero una mena de Robin Hoods moderns. M’apassiona la seva metodologia i el seu propòsit últim: robar l’avar; atallar l’exclusivitat del gaudi, la delectació pròpia, amb males arts, costi el que costi. Ara em ve al cap l’iranià Ely Sakhai, un comerciant que es dedicava a comprar quadres de valor mitjà i no gaire coneguts i, després d’encarregar una còpia per al mercat asiàtic i una altra per a l’europeu, les venia amb el certificat d’originalitat del de debò. S’emparava en la improbabilitat que ambdues còpies concurrissin simultàniament en una subhasta.
Tot estafador necessita d’un bon falsificador (a més d’un comprador corrupte en molts casos), i aquest va ser el cas de la parella formada pels anglesos John Myatt i John Drewe. El primer era l’artista i el segon el cervell. Van falsificar més de dos-cents quadres abans de ser detinguts, dels quals la meitat encara no han estat localitzats. Quan van acabar de complir la seva condemna, el primer es va enriquir amb una exposició de còpies falses. Això és el que segurament passarà amb l’alemany Wolfgang Beltracchi, autor confès d’un delicte de falsificació encara molt més sofisticat. Amb la complicitat de la seva muller i d’altres dos sequaços, va col·locar catorze obres atribuïdes a Max Ernst, Fernand Léger, Heinrich Campendonk i altres artistes, però que de fet van sortir del seu talent. No va copiar; va inventar. Després, només va caler amanir-les amb una bona història al darrere –la pretesa col·lecció de l’avi de la seva esposa– i el frau va fer-se efectiu. El jutge que l’ha condemnat fins i tot l’ha felicitat per la qualitat dels seus treballs. Chapeau!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada