15 de nov. 2011

EL JO A DINS DELS ALTRES

Foto: Imatges Google
No sé per quina mena de misteriosa pulsió interna l’any passat, després de quinze de completa inactivitat, em va donar per córrer. El cas és que en els quatre mesos que es va allargar el volenterós propòsit, a més d’adquirir un digne estat de forma física, vaig aconseguir eliminar sis o set quilos sobrers. Tanmateix, malgrat el meu alt grau de satisfacció, de cop i volta i tot just per aquestes dates vaig deixar-ho estar. Així, tal com ho explico, d’un dia per l’altre i sense cap raó. Recordo que immediatament després vaig reunir-me amb un amic que em coneix des de la joventut i a qui no havia vist des de feia un parell d’anys. Em va expressar el seu neguit perquè em trobava desmillorat des de l’última vegada i, sobretot, “força més gras”. Em va deixar de pedra. Ara fa exactament tres setmanes que, amb sis o set quilos de més al damunt a causa de la sedentària feina actual i de gairebé un any escrivint aquest bloc en comptes de córrer, vaig tornar a quedar amb l’amic. “Quin canvi, noi! Veig que em vas fer cas i t’has aprimat un munt”. Volia fondre’m.
Tinc la certesa que aquesta anècdota que he explicat no és gens excepcional i que alguns de vosaltres, lectors, us en reconeixereu com a protagonistes. De fet, té una component filosòfica innegable perquè afecta a l’apassionant àmbit de la identitat i del reconeixement dels idèntics.
Tothom convindrà amb mi que l’ésser humà té la capacitat de reconèixer el seu pare, la seva mare, els seus familiars, amics i coneguts, així com el camí de casa seva, fins i tot després d’un llarg lapse de temps sense veure un lloc, una persona o un objecte. D’igual manera, quan coneixem algú la nostra memòria processa ipso facto una imatge mitjana d’ella. Per aquest motiu, en tornar a veure la persona al cap d’un temps, jutgem la nostra experiència actual sobre la base de la primera imatge i a continuació emetem el nostre judici d’identitat. És a dir, ajustem el que contemplem en el temps present al nostre model mnemotècnic. Això fa per exemple que els amants es continuïn veient guapos mútuament tot i que el temps hagi envellit les seves faccions. Aquesta és l’explicació del fenomen dels amics que ens troben grassos quan en realitat ens hem aprimat, i viceversa. Ens duen tan a dins que ens reconeixen només de centrar la seva atenció en alguns trets essencials nostres, fins al punt que, traïts per l’inconscient, com succeeix irremissiblement, els sembla que la identificació ha estat un acte intuïtiu, espontani, que procedeix més de la nostra presència que no pas de la seva fatigant activitat d’ajustament. Tot i que ens tenen davant, ens embolcallen, ens tradueixen en termes de la imatge mnemotècnica que conreen des d’un temps passat, i ens comparen amb ella.
Quants milers de jos o de nosaltres ideals contribuïm a crear en el decurs de la nostra vida? Quants altres no deambulen erràtics per la memòria aliena? Ens creiem amos i senyors del nostre destí i en realitat ens passem la vida adaptant-nos al jo construït per l’altre. En definitiva, com que de nosaltres s’ocupen els altres, només ens queda la llibertat de decidir la nostra pròpia mort. I a vegades ni tan sols això! 

1 comentari:

  1. En la societat actual, ni això. Ja ho pots ben dir! Per cert, jo et veig igual que quan ens varem coneixer el 1992 ;-)

    ResponElimina