ELS MEUS FOTÒGRAFS PREFERITS (I II)

Foto: Ramon Masats

(... Ve d'ahir)

Qui sí que s’apropava d’allò més era el nostre fotoperiodista per excel·lència, l’Agustí Centelles. Va ser dels primers a treballar amb una Leica de pas universal i jo el considero el gran documentalista de la Guerra Civil. Ara bé, per a mi el període més fèrtil ha estat sens dubte el del franquisme, amb cinc fotògrafs incommensurables: el Francesc Català Roca, l’Oriol Maspons, el Xavier Miserachs, el Ramon Masats i el Joan Colom. La seva fotografia es fonamentava en la recerca de punts de vista originals i en copsar la vessant més humana. Malgrat que cap d’ells no va ser un gran estilista, ja que l’època que els va tocar viure no els ho permetia –s’havien de dispersar fent qualsevol mena d'encàrrec per guanyar-se les garrofes–, en tots els casos supleixen una manera de fer pròpia per una força inigualable. En aquest sentit, ara em ve al cap aquell peculiar llibre del Camilo José Cela, Izas, rabizas y colipoterras, un compendi sobre la prostitució al barri xinès que avui en dia no superaria ni per remei la censura d’allò políticament incorrecte. Doncs bé, gràcies a les fotografies del Joan Colom els textos tenen on sustentar-se.

Quant als grans retratistes d’estudi, i sense posar fronteres temporals, em decanto per tres estatunidencs i un australià, el Richard Avedon, l’Annie Leibovitz, el Robert Mapplethorpe i el Helmut Newton. Tots quatre sí que mereixen el qualificatiu d’estilistes. No debades les seves composicions són inconfusibles.

En aquesta concisa repassada tampoc no vull descuidar-me d’un brasiler i d’un espanyol, el Sebastiao Salgado i el José Manuel Navia. Tot i que el primer es recolza en el blanc i negre i el segon en el color, a ambdós els uneix un talent innat per ficar-se la llum a la butxaca, o, més ben dit, a l’objectiu. Vull també fer una menció especial al Joan Fontcuberta, les composicions del qual em semblen un joc intel·lectual tan inquietant com sublim. Queden en la recàmara fotògrafs de la categoria del Brassaï, el Robert Doisneau, el Man Ray, l’Enrique Meneses, l’Aleksandr Ródchenko, l’Alberto Korda, el Kim Manresa...

He volgut deixar per al final els meus estimats fotògrafs de natura. A ells els dec haver passat estones memorables i consagrat hores de la meva vida en la contemplació de la seva feina. Tots ells tenen en comú una virtut digna d’encomi: la paciència. D’aquí que sempre hagi volgut recompensar la seva dedicació amb un interès inusitat. No concebo la fascinació pel seu treball sense destinar-hi un temps considerable. En la punta de la piràmide d’aquest grup sobresurt un nom per damunt de la resta: el del Frans Lanting. Coincideixo plenament amb les paraules del director de fotografia del Wahington Post: «En Lanting té la ment d’un científic, la passió d’un caçador i els ulls d’un poeta». Altres noms destacables són els d’Art Wolfe, Jim Brandenburg, Mike (Nick) Nichols, David Doubilet, Joel Sartore, Steve Parish, Mitsuaki Iwago, Shin Yoshino, etc. L’absència dels dels espanyols en aquesta llista ha estat del tot premeditada. Volia separar-ne el de l’Oriol Alamany, amic i mestre, la genialitat del qual el fa mereixedor de l'honor de concloure aquest post.

––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––

Per descomptat, no m’oblido ni del Ramón Pla ni del Gabi Vilas. He xalat amb les seves fotografies tantes vegades com he accedit a aquest bloc.