ELS MEUS FOTÒGRAFS PREFERITS (I)

Foto: Henri Cartier-Bresson

Sempre m’he sentit atret per la grandiosa imperfecció de les càmeres fotogràfiques. M’atreviria a dir que és l’utensili mecànic més fal·lible que conec. Són cabudes com elles soles i, a fi que funcionin segons els desitjos de l’usuari, se les ha d’enganyar sense treva. És precisament en aquest joc entre murris, en un inacabable torcebraç entre l’home i la màquina, on jo crec que rau la seva excel·lència. De fet, encara que pugui semblar paradoxal, aquesta carència tècnica ha contribuït de manera decisiva a considerar des dels inicis la fotografia com un art amb tots els drets adquirits. Sens dubte, un mereixement guanyat a pols (mai millor dit). I és que hom pot passar-se tota la vida perseguint la instantània perfecta. Hi participen tantes variables com en un tauler d’escacs. Aconseguir la comunió entre enfoc, lluminositat i moviment és una tasca gairebé heroica, a l’abast de ben pocs. Confesso que, després de la lectura i de l’escriptura, és la meva principal passió.

Una bona fotografia pot justificar tot un viatge, la visita a una exposició o, en el meu cas particular, la compra amb la mateixa il·lusió que el primer dia de la meva revista de capçalera, el National Geographic. 

No m’hauria perdonat mai acabar aquest intens any de blocaire sense parlar dels meus fotògrafs preferits, almenys dels qui veuen la realitat com no la veiem la resta de mortals. Crec que el recorregut ha de començar pel francès Henri Cartier-Bresson, un dels pioners de la fotografia del segle XX. (I ara faig un incís per a una nova confessió: el nom d’aquest bloc és un homenatge a la seva persona i al seu pseudònim, El caçador d’instants.) De Cartier-Bresson m’entusiasma la seva permanent inquietud per captar el moment efímer i decisiu de la situació, aquell en què, en paraules seves, «els elements transitoris de la forma i el contingut d’una escena s’uneixen en una mateixa composició harmònica i coherent».

Tampoc no poden passar per alt els fotoperiodistes de guerra, amb el Robert Capa al capdavant. Així resumia l’hongarès la concepció del seu ofici: «Si les teves fotos no són prou bones és que no t’has apropat suficientment».

(Continuarà... )