MÚSICA SUBLIM GRÀCIES A UN PORTER

Foto: Imatges Google

Atesa l’elegant relliscada de la Núria sobre les llambordes de davant de l’església de Santa Maria del Mar, arran de la qual va sortir-me un article força fetitxista l’estiu passat, sabia que allò que em proposava en el seu missatge telefònic no em decebria: assistir a un concert de l’OBC a l’Auditori. L’únic requisit era anar a recollir els dos abonaments que la meva amiga em prestava a la porteria de l’edifici on té el bufet, al costat de la immensa circumferència que conforma la plaça Tetuan. Parlo d’immensitat perquè juro que, en sortir del metro, durant uns segons llargs em vaig veure perdut. Disposava de cinc minuts abans no marxés la portera i no sabia per on començar a buscar el número que m’havia indicat la Núria. Sortosament, gràcies a una fogonada d’inspiració, se’m va acudir preguntar a un porter d’un altre edifici que, amb una inusual diligència, em va posar en el camí correcte. Si no arriba a ser per ell, estic convençut que una hora després la meva dona i jo no hauríem gaudit d’unes magnífiques localitats a l’Auditori.

En aquesta ocasió l’orquestra de Barcelona estava dirigida pel prestigiós jove director francès François-Xavier Roth i el programa que oferien s’emmarcava sota l’epígraf de L’encís dels ballets russos. Si bé hi destacava sobretot una peça, El príncep Ígor, del compositor Aleksander Borodín, el concert va ser extraordinari del principi a la fi.

Contemplar els músics i els impol·luts instruments de tan a prop va ajudar d’allò més. I és que, a part de la delectació de les oïdes, va constituir tot un plaer visual no perdre detall de les evolucions del sincronitzat batalló d’instrumentistes. Sens cap dubte, una orquestra simfònica és la màxima expressió de la disciplina i de l’ordre.
Mentre admirava els músics en el decurs de la seva vocacional feina, em va donar per imaginar-me’ls per separat. Hi havia un parell d’embarassades que de seguida em van suggerir l’estat de pau en què vindran al món els seus nadons. Tant me fa caure en el tòpic. Al violinista mulat el vaig situar de petit a la Cuba castrista, aprenent tots els secrets del seu instrument amb un atrotinat violí de quarta mà. Al vell del violoncel, a més de preguntar-me quantes vegades s’hauria posat el ratat frac que duia, el vaig compadir quan el jubilessin. Pel que fa al director, el François-Xavier Roth, que es movia per damunt de l’escenari amb el mateix posat que el John Cleese a la sèrie Fawlty Towers, no vaig trigar ni un minut a endevinar-li unes mans d’artista com les de l’infortunat vell escultor que va acabar esdevenint el meu professor suplent d’anglès en un dels darrers cursos de l’EGB. No vaig poder estar-me de recordar com, fent gala d’una inconcebible excentricitat, en els escassos dos mesos de la seva substitució va passar-se pel folro el programa de llengua estrangera i ens va tenir la mar d’entretinguts fent que elaboréssim un dodecaedre a partir d’una pastilla de sabó.

Quan gairebé a mitjanit vam anar a recollir els nens a casa dels meus sogres, ens vam veure assetjats per l'agrida cridòria desafinada dels lloros de les palmeres del carrer Marina i em va saber molt greu que no haguessin trobat un director d'orquestra com Déu mana.