17 de nov. 2011

UN ESBÓS SOBRE L'AMISTAT (I)

Foto: Imatges Google
A l’edat de set anys, amb els meus tres amics de l’ànima de la classe de segon A –el Baiget, el Caballero i el Casares (aleshores ens anomenàvem pel cognom, mai pel nom de fonts)–, vam acordar que de grans recorreríem plegats en un carro amb vela el llunyà Oest americà. Cadascú se n’ocuparia d’un aspecte: l’un, de la intendència; l’altre, de la conducció del vehicle de cavalls; el més abrivat, de la nostra defensa... Vam apamar tant els detalls que teníem la certesa que no hi hauria cap obstacle en el camí que pogués fer perillar la nostra travessia. Moltes nits em dormia bressolat només amb el goig que em provocava aquell anhel.
Als tretze, tots quatre ocupàvem la mateixa habitació de l’hotel d’Eivissa on havíem anat de viatge de fi de curs. Tanmateix, els plans van començar a tòrcer-se des de la primera nit. Jo estava tan entusiasmat que volia viure aquells dies amb tota la intensitat de l’excepcional situació, però els meus amics no em van secundar. Decebut, em vaig separar d’ells i vaig decidir anar a la meva tot el temps. A resultes d’aquell desengany, la nostra amistat es va trencar per sempre i, de fet, mai més no els he tornat a veure. Per descomptat, en vaig extreure una lliçó: continuar entregant-me als altres com sempre havia fet, però sense esperar res a canvi. Seria la millor manera que els amics no em clavessin més mocs. Estava disposat a córrer el risc de marcar distàncies a causa de la meva manca d’exigència.
Tot i que no m’ha anat malament en l’àmbit de les amistats, sempre m’ha quedat el cuquet de saber què hauria passat si no m’haguessin fallat aquells primers amics. És una sensació només equiparable amb el fracàs del primer amor. Haig de reconèixer que fins i tot, molt de tant en tant, evocar aquella etapa acaba per sumir-me en una pesarosa malenconia.
Explico tot això arran de la meva lectura d’aquests darrers dies, Elogio de la amistad, de l’escriptor marroquí Tahar Ben Jelloun, un opuscle sobre aquesta peculiar religió sense Déu, sense judici final i sense diable.
(Continuarà... )

1 comentari:

  1. L'amistat! Tant bella, tant amarga, tant ... particular, sola, única.

    ResponElimina